14 nov 2014 Podemos és Podemos?
Totes les enquestes diuen que el nou partit Podemos (ho escric així i no en català perquè parlo de la marca espanyola) de Pablo Iglesias ho petarà quan hi torni a haver eleccions. Els sondeigs detecten que, entre una part considerable d’electors, hi ha ganes de castigar els partits de sempre i fer confiança a una organització que ha aconseguit tres coses: diagnosticar de manera plausible molts problemes col·lectius, fer servir un llenguatge clar que no expulsa la gent, i prometre una dosi alta de regeneració general per sortir del clot. L’estil d’Iglesias és intel·ligent i fuig de les impostures del pitjor professionalisme polític sense caure en l’amateurisme. La prudència amb què els màxims caps de Podemos parlen de Catalunya indica, per exemple, que tenen molt clar què volen dir i què no. I que calculen els perímetres sensibles de la seva capacitat d’atracció.
La pregunta del milió no és si Podemos pot governar. Penso que Iglesias podria governar i que potser ho farà abans que no ens pensem. La pregunta més important és una altra: què és, de debò, Podemos? Un bon amic, que fa molts anys que respira en els ambients de les esquerres alternatives, té una tesi que em sembla suggeridora i què he confirmat gràcies a d’altres fonts, pròximes al món de les elits financeres: Podemos no és Podemos sinó una versió 2.0 del PSOE del 1982 per al segle XXI. És a dir, Podemos vesteix de revolució el que acabarà sent una reforma controlada per sanejar el sistema, en la mesura que els poders informals -fàctics, en llenguatge clàssic- ho permetran i també hi estaran d’acord. Perquè els poders informals són conservadors però no idiotes. Iglesias no vol cremar la barraca, Iglesias aspira a ser un nou Felipe González, d’acord amb el que ara es porta.
Per saber si aquest pronòstic és erroni o no, només caldrà observar què fan o què diuen els grans bancs espanyols sobre i amb Podemos. Un projecte polític pot començar amb recursos aconseguits voluntariosament des de baix, demanant cinc euros a la tieta i cinc euros al veí. Té un aire romàntic que agrada, sobretot quan els altres -els que manen- fan servir targetes de la tenebra. Però és molt difícil arribar a conquerir quotes significatives de poder institucional sense asseure’s a comentar la jugada amb els financers de torn, homes i dones (ara també n’hi ha alguna) que estan acostumats a veure passar líders de tota mena pels seus despatxos. Les campanyes electorals costen molts euros i no es pot refiar només de Twitter.
Podemos fa menys por als que remenen les cireres que fa mig any. També hi ajuda una dada evident: a mesura que esclaten escàndols de corrupció, augmenta la bona gent de Madrid, Santander o Múrcia que veuen Podemos com l’única manera de dir que no volen estar en mans de cínics i d’inútils.