17 nov 2014 La paret i els 300.000
Tot el que ha passat després del 9 de novembre confirma que el Govern espanyol, Mariano Rajoy i el PP han perdut aquesta partida. Ara bé, ni l’alta participació, ni el ressò internacional, ni l’èxit en la gestió d’una consulta que ho tenia gairebé tot en contra no poden amagar una evidència: un cop fets els números, al projecte de la independència li faltarien al voltant de 300.000 vots per assegurar una victòria clara en un futur referèndum organitzat amb tots els requisits. Carles Castro ha explicat en aquestes pàgines que, amb una participació del 67% (similar a la dels darrers comicis catalans), els partidaris de la secessió quedarien per sota del 50% dels vots emesos.
Augmentar la massa crítica del sí-sí és l’objectiu més important del sobiranisme a partir d’ara, tenint en compte tres factors: el 45 % consolidat de vot favorable a un Estat independent es pot veure influït en un sentit o en un altre per les dinàmiques de la política general espanyola, singularment per un procés reformista impulsat des de Madrid després de les eleccions generals; a partir d’un hipotètic 80% de participació en unes eleccions plebiscitàries a Catalunya amb un interès sense precedents, totes les previsions són poc fiables i els actors polítics es mouen com un caminant dins la boira, i, finalment, és molt difícil plantejar escenaris de futur quan el mateix mapa de partits (català i espanyol) experimenta una mutació accelerada, circumstància que trastoca les lleialtats tradicionals dels electors i reconfigura els equilibris de forces. No sé si tots els actors del sobiranisme són prou conscients d’aquestes realitats.
Si s’accepta que impulsar una secessió és saltar una paret molt alta, resulta inqüestionable que, per fer-ho democràticament, cal disposar d’un gruix prou sòlid de ciutadans favorables. El sobiranisme català ha de treure bones lliçons del que va passar al referèndum del Quebec del 1995 (allí els sobiranistes només van aconseguir el 49,42%) i al recent referèndum d’Escòcia, on la gran mobilització dels partidaris de la independència no es va traduir després a les urnes. En el cas que Madrid no accepti reconduir el conflicte a un tauler d’estil britànic, els partits que apostin per un Estat català independent haurien d’aconseguir la majoria absoluta (i tots els escons de més que puguin) en unes plebiscitàries. Aquest és, per ara, l’esquema més probable. Deixem per a un altre dia analitzar quin tipus de llista electoral podria ser més eficaç per assolir aquesta meta.
En aquest context, els dirigents de CDC, ERC i la CUP haurien d’ocupar-se en aquest moment, sobretot, de trobar la millor manera d’arribar als 300.000 catalans que són imprescindibles per saltar la paret. Per explicar-los amb bons arguments que la independència és una idea que els interessa i una possibilitat que podria millorar la seva vida en tant que europeus castigats.