25 des 2014 Mercat de la il.lusió política
La recent visita a Barcelona de Pablo Iglesias ha tingut la gràcia de recordar-nos que els tics del provincianisme més ridícul també es donen en una societat una part important de la qual es planteja la possibilitat d’un nou Estat independent. De provincianes cal qualificar certes expectatives locals sobre el líder de Podem, com tot el que ha envoltat el desembarcament oficial d’aquest personatge al nostre país. Per cert, resulta simptomàtic que el profeta de la presumpta nova política vagi acompanyat d’un seguici que recorda les Corts itinerants dels reis medievals o els equips de les grans estrelles del rock, com vaig poder comprovar directament dilluns passat als estudis de TV3.
El primer tour català del polític espanyol de moda permet certificar tres aspectes que, poc o molt, ja havíem notat: Podem és un partit de laboratori molt ben dissenyat per rendibilitzar a fons l’emprenyament, amb missatges que volen pescar votants de totes procedències; Podem és un artefacte que busca el poder com ho fan aquells que critica, a partir d’un discurs que ha passat de ser maximalista-rupturista a ser reformista moderat, amb un vernís de radicalisme democràtic que, en realitat, no altera res d’important, començant per la monarquia; i Podem és una organització sucursalista típica que, sota la falsa retòrica de “la nación de naciones”, col·loca la voluntat dels catalans per sota d’un eventual “procés constituent espanyol” i s’ofereix, per tant, com a garantia dels poders fàctics contra qualsevol secessió. L’absència de banderes en el míting del pavelló de la Vall d’Hebron no és cap casualitat i respon perfectament a la teoria de l’absència significant. Quina necessitat hi ha de fer evident allò que tots els aplegats consideren normal? Tampoc hi havia banderes espanyoles als mítings d’aquell González que seduïa molts catalans. Tot està inventat.
Hi ha hagut una gran unanimitat a l’hora d’analitzar l’impacte dels sermons d’Iglesias entre la tribu catalana: Podem ofereix una il·lusió espanyola en una Catalunya on, fins fa pocs mesos, només circulava la il·lusió de la independència. Diguem-ho més rotundament: Espanya no tenia res semblant a un projecte engrescador fins que aquest professor de Polítiques s’ha tret del barret un conill que ha eixorivit molts decebuts. L’Espanya simpàtica i desacomplexada vol disputar el mercat de la il·lusió al sobiranisme que està concretant la desconnexió.
El sobiranisme era molt feliç quan tenia el monopoli de la il·lusió política a Catalunya i ara, en canvi, hi ha massa nervis en ambients convençuts i mobilitzats perquè apareix un nou producte que -segons es diu- pot trencar les expectatives de creixement i consolidació de la massa social favorable a la independència. Si accepto aquest marc neguitós d’interpretació, he de fer una pregunta que, de ben segur, no agradarà a molts lectors: tan feble és el sobiranisme que podria acabar morint a mans d’un experiment com Podem? No havíem quedat que la voluntat de crear un Estat català independent és altament atractiva i pot arrossegar moltes persones que, en principi, són lluny de les posicions del nacionalisme?
Em resulta desconcertant que s’hagi passat, en molt poc temps, d’una confiança total en la victòria del sobiranisme a un derrotisme fatalista que considera l’aparició de Podem com l’amenaça insalvable. Sense menystenir cap dinàmica, jo no estic tan inquiet per l’efecte català de la gent d’Iglesias. Potser perquè abans, quan tants em repetien que “tenim el triomf a tocar”, servidor replicava -ho tinc escrit- que molts catalans encara viuen al marge d’aquesta onada. Ni triomfalista ahir ni derrotista avui. Podem intenta articular i mobilitzar una franja d’electors que en una molt reduïda proporció se senten atrets per una Catalunya independent. Les enquestes -sempre discutibles- indiquen que els vots cap a Podem provenen de l’abstenció, de partits extraparlamentaris, d’ICV, del PSC i de Ciutadans. Molt poc d’ERC i de CiU. El darrer sondeig del CEO assenyala que, entre els votants de Podem, gairebé un 60% va passar del 9-N, xifra que puja fins a un 80% de no quan es pregunta si voldrien que Catalunya esdevingués un Estat independent.
El terreny que la il·lusió independentista es disputa amb la il·lusió Podem sembla massa petit per condicionar l’estratègia del sobiranisme. Que hi hagi -segons el CEO- un 15% dels virtuals votants de Podem que accepten la independència és una dada a retenir, però no pot ocultar que Iglesias ha deixat clar que vol créixer a Catalunya demonitzant Mas (com fa l’unionisme habitual) i abocant sospites sobre la CUP. Com ha escrit a Vilaweb el professor Cotarelo des de Madrid, “la pitjor cosa és que compari Rajoy amb Mas, que mostri un desconeixement tan gran del suport de què gaudeix Mas en comparació amb Rajoy, el president menys valorat de la història de la democràcia. Sobretot que passi per alt que, mentre Mas corre el risc de ser processat per les seves idees i decisions com a governant, Rajoy és qui interfereix sistemàticament a la justícia per posar-la al seu servei, tant personal com de partit. Equiparar-los és igualar la víctima amb el victimari. I això no és just”. Alguns estrategs independentistes n’haurien de prendre nota.