29 des 2014 Tot fent cua
Dissabte passat al matí, una pila de persones de la comarca del Garraf vam anar al jutjat de guàrdia de Vilanova i la Geltrú per autoinculpar-nos per haver participat en el 9-N. Molts ciutadans han fet o faran el mateix els propers dies. Els funcionaris judicials recollien els nostres papers i els segellaven sense posar-hi número de registre. De fet, tot i ser respectuosos amb els que anàvem passant pel taulell de dos en dos, semblava que s’ho prenien una mica de broma. Fins i tot, en un primer moment, els funcionaris no demanaven el DNI a ningú, cosa que és sorprenent quan vols deixar clar que has participat en un presumpte delicte. Vam haver de ser nosaltres els que vam haver de remarcar que calia identificar que el portador del full d’autoinculpació i el signant eren la mateixa persona. Tot fent cua per solidaritzar-nos amb el president de Catalunya, la vicepresidenta del Govern i la consellera d’Ensenyament, contra els quals la Fiscalia ha presentat una querella criminal, anàvem comentant el panorama.
Cal subratllar que, malgrat el bloqueig en la negociació política entre Mas i Junqueras, la majoria de la gent que aposta per una Catalunya independent no està disposada a deixar morir el procés ni es vol desanimar. Entre els que ens vam autoinculpar, vaig veure-hi votants (i càrrecs públics) de diversos partits, persones amb sensibilitats diferents però unides per un objectiu. Persones que saben que el procés no és cap cortina de fum, sobretot perquè constaten diàriament que la manca de poder i de diners dels catalans és fruit de decisions impulsades des de Madrid pel PP i pel PSOE. Les necessitats vitals de les persones de Catalunya són relegades per les polítiques centralistes, sistemàticament.
La presència en aquest acte dels responsables comarcals de l’ANC i d’Òmnium -admirables Montse Comas i Jordi Baiges- em va recordar que allò que fa singular aquest moviment democràtic català és la col·laboració entre el carrer i les institucions. De moment, això ha permès anar superant obstacles enormes. La iniciativa ciutadana d’entitats com l’ANC i Òmnium ha disposat de la iniciativa política dels dirigents que han apostat per articular aquest anhel. Si el sobiranisme perd la iniciativa política, la paret que caldrà saltar serà tres vegades més alta.
Juliana escriu que “Rajoy necessita unes eleccions denses a Catalunya, com més aviat millor. Necessita una baralla magnífica i espessa entre faccions catalanes, amb guanyador incert”. Té raó. Afegeixo que el tacticisme, el sectarisme i el doctrinarisme de certs entorns catalans pressionen cada dia per treure d’escena la figura de Mas més que per aprofitar l’oportunitat històrica, cosa que el Madrid oficial observa amb alegria. Tot el que no es faci des del sobiranisme per desmentir rotundament el pronòstic dels poders de l’Estat és treballar per a l’adversari.