22 gen 2015 La pressa dels enterradors
El moviment sobiranista català ha tingut, des del 2012, un lema que jo sempre he criticat -“Tenim pressa”- i que, al meu parer, ha fet més nosa que servei. Ara, estranyament, els que tenen pressa són uns altres, justament alguns dels que estan en contra de la independència de Catalunya, ja siguin autonomistes, federalistes, regionalistes o centralistes clàssics. I la pressa que té aquesta gent és de caire funerari: es vol enterrar amb urgència aquest moviment democràtic, amb gran gesticulació i paraules grandiloqüents, i aquell típic “jo ja ho deia” que va bé per decorar les peces més sentides. Però hi ha un problema: s’han precipitat a l’hora de confegir les seves alegres necrològiques, perquè el procés de desconnexió d’Espanya no és mort i continua, amb -perdoneu l’autocitació- la mala salut de ferro que ha tingut sempre, com explicava un servidor dilluns passat en aquest diari.
La pressa dels enterradors unionistes em fa somriure, sobretot perquè em pensava que el wishful thinking era una manera de fer exclusiva del periodisme i del pensament sobiranistes, com es diu i es repeteix des de les tribunes que advoquen perquè els catalans deixem dòcilment en mans d’altri el nostre futur. És interessant de comprovar com les ments més preclares i assenyades del dependentisme han convertit el seu legítim desig en diagnòstic, amb una rotunditat que la modesta realitat -l’acord de Mas i Junqueras- ha desmentit immediatament. Mai tants escrits eufòrics d’una suposada victòria havien caducat tan ràpidament. Entre les ganes de matar el procés i les ganes de fer desaparèixer Artur Mas de l’escena política, alguns analistes perden els papers i s’enfilen cap al més pintoresc periodisme-ficció. Molts haurien d’imitar el tarannà tranquil de Fernando Ónega, a qui la defensa de la unitat espanyola no lleva ni un bri d’intel·ligència a l’hora d’escriure que “el 27 de setembre podrem anar-nos-en a dormir amb Espanya trencada i Catalunya divorciada, o amb una vacuna d’urnes contra la malaltia de la secessió”. El veterà cronista tampoc no té cap problema d’admetre que la seva previsió inicial era errònia: “Sincerament: aquest escrivent pensava que el procés català era una bombolla que es desinflava”. S’ha d’aplaudir qui, sense ser ni català ni sobiranista, és honest per aixecar acta del que està passant al nostre país, defugint la desfiguració caricaturesca.
Per què hi ha tanta pressa per narrar la mort del procés? Perquè encara hi ha qui pensa que amb aquesta literatura podrà influir en l’estat d’ànim d’una part d’aquells que, des de fa dos o tres anys, han abraçat el projecte d’un Estat català independent. Aquesta és una batalla que es juga en el terreny polític, econòmic i legal, però també en el de les percepcions que projecten els mitjans. Si el món sobiranista ha viscut unes setmanes de desfibrament, fatiga, incertesa i empipament per les negociacions entre convergents i republicans, hi ha qui creu que només caldria dir i repetir que el conte s’ha acabat per intentar que, efectivament, el moviment perdi gas i suports, i així esdevingui real el que ara només és una consigna. Però el conte de fades sobiranista -per dir-ho amb la mateixa terminologia dels opinadors arrenglerats amb els poders formals i fàctics de l’Estat- encara s’està escrivint, tot i el cas Pujol, la moda Podem i els problemes europeus a gran escala com l’amenaça gihadista. Qualsevol causa conviu amb mil i un assumptes.
D’altra banda, aquesta peculiar pressa dels enterradors del sobiranisme serveix per mostrar-nos sense voler el fracàs que els defensors d’una Catalunya dins d’Espanya han tingut i tenen a l’hora de confegir i comunicar un relat alternatiu a la independència. La retòrica només els serveix per anar a la contra, no els funciona quan han de proposar un objectiu que pugui seduir els que desitgen viure com ho fan els portuguesos, els danesos o els austríacs, ni més ni menys. Entre la glosa dels desastres de la independència i les apel·lacions buides a un encaix impossible, aquests enterradors ens recorden que -pareu màquines- el procés és també una lluita de poder. La massa sobiranista és tan ingènua que no se n’havia adonat, oi? Qualsevol participant a la Via Catalana i a la V sap que el procés sobiranista és, per damunt de tot, un desig de repartir el poder de manera més justa -empoderament d’una classe mitjana empobrida- i més horitzontal. La qual cosa no exclou la pugna pel poder entre els partits del bloc sobiranista, com és notori.
Sóc perfectament conscient -ho tinc escrit des de fa molts mesos- de les febleses del projecte sobiranista, i per això no deixo que la meva opinió favorable a la independència tapi la visió de conjunt del quadre, que és dinàmic i conté elements no sempre engrescadors. Ara, constato que, en el camp d’opinió unionista, falla sovint el principi de realitat: molts no han assumit -no ho volen fer- que aquest moviment de canvi respon a una determinació social molt àmplia i que no es desmunta d’un dia per l’altre fàcilment, perquè ha crescut des de baix i al marge dels interessos de les cúpules partidàries i dels seus dirigents, superats per un clam popular. La pressa per anunciar la mort del procés també acaba sent una mena de rebequeria dels que se senten desmentits per la història.