16 abr 2015 Amenaces i silencis

Quan una societat constata una determinada densitat de cinisme resulta ingenu -gairebé ridícul- intentar parlar de la veritat, encara que sigui una veritat modesta i operativa, no pas una veritat solemne. Però la veritat dels fets, malgrat el relativisme postmodern i les inèrcies de les interpretacions lliures i legítimes, no és una dada menor que es pugui despatxar amb declaracions impostades d’autoritarisme ranci. Ni en política ni en periodisme. La veritat dels fets és, en primer lloc, saber si un fet és o no és. Hi ha moltes formes de desfigurar la realitat, entre les quals la més primària -però no menys potent- és atorgar estatut de veritat a un no-fet.

Els rumors, les insídies i les falòrnies que aquests dies s’han posat en circulació sobre les suposades relacions perilloses entre gihadisme i sobiranisme català són un escàndol democràtic de proporcions monumentals que té ressò europeu. En la guerra mediàtica sostinguda contra el moviment sobiranista, el ministre de l’interior i uns determinats mitjans han encetat un camí tan perillós com explosiu, tan indigne com mancat de qualsevol sentit d’Estat. Un camí que recorda mètodes més propis de la Rússia de Putin, on el primer pas de la destrucció de l’enemic polític és colgar-lo de porqueria. No em sorprèn, certament. Només pensava que hi hauria una mica més de cura en l’estil.

Però aparquem la indignació, perquè això només ha començat. Diguem, a benefici d’inventari, que resulta grotesc -pel cap baix- que el diari que durant una dècada ha insistit (en contra de tothom) en els suposats vincles entre ETA i els gihadistes autors dels atemptats de l’11-M ara també s’apunti amb entusiasme -al costat d’altres capçaleres- a relatar complicitats entre el terrorisme islamista i partits democràtics com CDC i ERC. L’editorial de El Mundo del passat diumenge és una peça que adverteix perfectament el que ens anirà arribant durant els propers mesos: “Tanto Nous Catalans (creada por el partido de Artur Mas) como la Sectorial de Políticas de Inmigración (de la organización de Junqueras) son la constatación de la estrecha relación entre el movimiento independentista y la multiplicación de células radicales decididas a propagar el terror”. Si això fos cert, la policia hauria de procedir a detenir immediatament tots els membres de les direccions convergent i republicana. Però aquí, com és notori, només es tracta de criminalitzar un moviment democràtic i pacífic, fer por a la bona gent i bombardejar amb inquietuds els observadors internacionals. Recordeu la gestió informativa que va fer de l’11-M el darrer Govern d’Aznar? És la mateixa matriu retòrica. Arthur Miller ho va resumir: “El pecat del poder consisteix en què no sols distorsiona la realitat, sinó que convenç els ciutadans que el que és fals és veritable”.

Amb tot, el més important d’aquest quadre és el silenci. Vull dir els silencis incomptables davant d’aquestes infàmies oficials i periodístiques. La mesura dels silencis ens donarà una xifra estimable sobre la salut de la nostra vida democràtica. Perquè callar davant d’un abús de poder que tenim a la vora és també una opinió. El problema, llavors, ja no concerneix només els sobiranistes, els musulmans o els catalans en general. El problema de l’abús de poder i de la mentida oficial passa a ser un problema de tots els espanyols. Perquè el substancial no és aquí la víctima d’aquesta narrativa fal·laç sinó el mètode que alguns han triat per lluitar contra un adversari polític. És el mètode allò que transforma les institucions democràtiques en una altra cosa. La democràcia és una actitud i un mètode, inseparables. No som ingenus del tot, és clar: sabem i sabíem que els poders de l’Estat no observarien amb passivitat un fenomen com el moviment sobiranista. El que potser no pensàvem és que alguns governants posarien en perill el combat necessari contra el gihadisme en benefici de la propaganda contra Mas i Junqueras.

Cada silenci davant la mentida oficial assenyala bé on és el poder real, el de debò, el que té capacitat provada de castigar literalment des de diversos àmbits. I, per tant, cada silenci, reforça el perímetre del conflicte i el desequilibri de forces. Un exemple real: dir-li boig al president Mas surt de franc; proveu de fer una cosa semblant amb el cap del Govern espanyol o algun ministre i ja em direu. Sempre hi ha, naturalment, qui diu “aquesta guerra no és la meva” i així vol fer creure que el seu silenci davant l’abús és el feliç resultat d’una neutral capacitat de buscar les respostes últimes que les parts en conflicte -se suposa- menyspreen. És trist veure algú convertint la sempre imprescindible complexitat en coartada per reforçar, finalment, aquells que tenen el monopoli del garrot.

Catalunya, com tot Europa, ha de fer front a l’amenaça gihadista. Els Mossos d’Esquadra han demostrat que treballen amb eficàcia per avortar i prevenir un terrorisme que ataca el cor de les nostres societats. A la vegada, Catalunya viu una etapa política sense precedents, un moment intens de canvis que ha posat en qüestió -de manera impecablement pacífica- una sèrie d’intocables dogmes bastits a la sortida del franquisme. Dir que aquestes dues realitats estan vinculades és encendre una metxa molt difícil d’apagar.