15 mai 2015 Acte de guerra
Sempre hi ha qui té un pa a l’ull, esclar. Però resulta evident que l’ofensiva de Wert contra el català a l’escola no és només un assumpte d’oportunisme electoral per competir amb Ciutadans en contundència i embranzida espanyolista. El que fa Rajoy –no pas Wert com si jugués solet- és aplicar un projecte molt ben pensat als laboratoris de la FAES des de fa més d’una dècada. L’objectiu no és pas cap secret, s’ha teoritzat en moltíssims papers i s’ha formulat des de tribunes diverses: extirpar tot allò que converteix Catalunya en un territori anòmal dins l’Estat i anar-lo reconfigurant com una mena de segona València, on el nacionalisme i els seus productes derivats siguin cada cop més irrellevants, residuals i ineficients. És la versió postmoderna i constitucional del que altres havien intentat per mitjans més expeditius abans. La llengua catalana no és només dels nacionalistes, per descomptat. Però el neocentralisme necessita trencar la columna vertebral de l’idioma per mirar de provocar el conflicte civil. Animar els pares a sortir de la immersió és exactament això. Implicar-hi els tribunals encara més. És –sóc precís- un acte de guerra.
Òbviament, tot això té poc a veure amb la cultura i amb la instrucció dels minyons. És una batalla de poder. La pregunta és antiga com el món: qui mana aquí? La resposta us la donaran els directors dels centres educatius on, a partir d’ara, la llei catalana és paper mullat. Que això passi quan una part important de la societat catalana demana plena sobirania no té res de casual. Podeu fer manifestacions amb estelades –diuen els professionals de l’Estat que paguem- però, a l’hora de la veritat, heu d’obeir les sentències i callar. Això és el poder i la resta és folklore, senyora Maria. A més, que el clima sigui de guerra simbòlica no implica, però, que la llista d’aspirants a heroi sigui llarga. Mai no ho és. Tampoc res no és de franc.
El savi August Rafanell ens il·lumina des del llibre La llengua silenciada: cap a finals del Setcents, “per primera vegada en tots els temps que ens són coneguts, l’espanyol va passar de ser una mera probabilitat a ser una consumada realitat; i com a conseqüència, el català va passar a ser simplement consentit”. Un idioma moribund? La Renaixença, Barcelona, el catalanisme i l’embrió d’una cultura de masses van evitar que el català acabés com l’occità. Ni Franco va aconseguir enllestir el que establia la Nova Planta. Avui, Wert hi torna i ho fa mentint. La memòria putrefacta: comparar la immersió amb la prohibició franquista i negar el perdó als deportats republicans, la mateixa misèria moral. El neutral de torn té molta raó: no ens vam fer independentistes només per una sentència del TC sobre l’Estatut, va ser –sobretot- per no acabar com els indis borratxos de la reserva.