18 mai 2015 Relleu al motor
El paper que ha jugat fins avui l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) és més important que no sembla. Una bona prova del que dic són els atacs constants que rep des d’instàncies de l’Estat i des dels mitjans que pretenen la criminalització del nou sobiranisme. L’ANC va saber interpretar encertadament el cansament i la indignació d’una part central de la societat davant del bloqueig autonòmic, la recentralització i la catalanofòbia. El seu mèrit principal és articular aquest malestar en un moviment pacífic transversal capaç de grans manifestacions -d’una magnitud excepcional a l’Europa actual- que han aconseguit marcar l’agenda política i donar visibilitat internacional al problema de la nació catalana.
La coincidència de l’aparició de l’ANC amb un fort descrèdit de la política convencional ha servit per reforçar la confiança popular en un organisme que ha buscat superar les limitacions pròpies dels partits però sense intenció de substituir-los. Tot el protagonisme de l’ANC pivota sobre aquesta triangulació complexa: des del carrer, al costat de les formacions sobiranistes i amb voluntat de complementar i acompanyar el front institucional. Com a motor del procés, l’ANC ha tingut encerts magnífics i alguna relliscada, amb la dificultat afegida de navegar enmig de les tensions del bloc sobiranista.
El recanvi en la presidència de l’ANC s’ha fet amb més tranquil·litat del que alguns pensaven. Carme Forcadell ha sabut liderar una plataforma on hi ha sensibilitats diverses, i ha gestionat amb habilitat un capital d’il·lusió col·lectiva que constitueix la força principal d’un moviment històric que parteix del vell catalanisme i incorpora dues reclamacions universals d’aquest segle XXI: aprofundir en la democràcia i repartir el poder de manera més justa i horitzontal. El nou president, Jordi Sánchez, té al davant el repte del 27-S, les eleccions al Parlament que ens diran el pes i la força real de la ciutadania partidària de la independència.
Sánchez és un home ben preparat i respectat dins i fora de l’univers sobiranista. Acostumat al diàleg i a l’acord, d’ell cal esperar que contribueixi a rebaixar les desconfiances entre convergents i republicans, que faciliti la suma de la CUP als consensos bàsics alhora que crea complicitats amb entorns de partits que s’han quedat al llindar del dret a decidir. És intel·ligent que Sánchez remarqui que el sobiranisme encara ha de treballar per assegurar una majoria social incontestable, i que digui que cal arribar a tots els racons del país per explicar bé que la independència té a veure amb el progrés de les persones i una millor qualitat de vida. Un empat no servirà. Durant els pròxims mesos, el sobiranisme no pot cometre cap error.