19 jun 2015 CiU i els espais

Els partits passen, els espais socioelectorals es transformen, les societats no són estàtiques. On és avui Acció Catalana, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, la Lliga Regionalista o el Partit Republicà Català? Ja no existeixen. Les marques, en política, tenen importància però encara en tenen més els espais. Els partits són marques i, sobretot, són eines per fer funcionar la democràcia i representar la voluntat popular. Unes eines que –en això tothom hi està d’acord- tendeixen a rovellar-se i han de ser actualitzades a la llum d’un món que canvia a gran velocitat. El procés sobiranista ha accelerat, a Catalunya, el desgast de les marques polítiques i ha intensificat el redibuix dels espais. El que avui passa a CiU i el que fa dies passa al PSC no és res més que l’impacte de la vida insubmisa sobre les estructures. Ni més ni menys. Són fets de gran transcendència però no són cap tragèdia, excepte per aquells que pensen erròniament que els partits són una finalitat en ells mateixos.

Unió s’ha trencat –sembla- per la meitat i la federació que formaven CDC i Unió s’ha acabat. Això passa a pocs mesos d’unes eleccions que –es vulgui o no- tindran un caràcter excepcional. Des de l’any 2010, la transformació d’una part central i activa de la societat catalana ha influït directament sobre els partits, especialment sobre aquells que ocupaven el mig del camp, CiU i PSC. Hi ha molts savis que van repetint que Mas es va equivocar quan, després de l’Onze de Setembre del 2012 i després de la negativa de Rajoy a parlar d’un nou pacte fiscal, va anticipar els comicis i va perdre 12 diputats. Mai no sabrem què hagués passat si el líder convergent hagués fet el sord davant el clam sobiranista, però potser n’hauria perdut molt més. Tampoc sabrem mai si Mas va perdre vots per agafar l’estelada, per les retallades o perquè Duran deia el contrari del que deia ell.

Una regla de la política assegura que la divisió és castigada pels electors. Això és així en situacions convencionals. Ara, en canvi, som en un moment especial i sense precedents. El final de CiU no és una fractura sinó una clarificació, un fet que contribueix a redefinir un espai que no es pot llegir amb la vella plantilla del món autonòmic. La manera de sumar que té Mas de cara al 27-S consisteix a evitar-se indefinicions i deslleialtats que erosionaven la seva credibilitat com a president i candidat. Aquesta és l’aposta de Mas: crear una eina nova –la seva llista- per sumar vots diversos que articulin un espai ampli, que permeti enfortir i eixamplar la majoria sobiranista, des del centre i amb un tarannà moderat però compromès amb l’objectiu de la independència. Molts dels que ara critiquen que Mas agafi aquest camí són els mateixos que porten anys atacant-lo i volent-lo destruir políticament.