26 jun 2015 Velocitat del perdó
Dilluns, el Papa, en visita a Torí, va demanar perdó als valdesos, comunitat religiosa del Piemont que Roma va tractar durant segles com acostumava a fer-ho amb tots els que qualificava d’heretges. Aquest antic credo -que es va adherir a la reforma luterana- va costar car als seus fidels, perseguits, torturats i assassinats pel poder dominant. Llegeixo a la crònica d’Eusebio Val que Francesc va dir això: “Us demano perdó en nom de l’Església Catòlica pels gestos i els comportaments no cristians, fins i tot no humans, que hem tingut contra vosaltres. En nom del Senyor Jesucrist, perdoneu-nos!”. La iniciativa del Sant Pare és bona però també és indubtable que arriba massa tard, sobretot si tenim en compte que ha plogut molt des del segle XII. Comprenc que els temps eclesials no són els d’internet, però quan la petició de perdó públic es fa esperar tant és com quan la justícia es materialitza molts anys després d’un delicte. Alguna cosa grinyola.
Vivim temps de demanda de perdó. Diversos governs democràtics han estat sensibles a aquest clam i ho han practicat en els darrers anys, cas del Canadà i d’Australia davant dels pobles natius que van ser sotmesos a la voluntat i les polítiques dels colonitzadors. L’Estat espanyol -ja ho sabem- no és un exemple en aquesta nova cultura del perdó públic. El passat maig, el Congrés dels Diputats va refusar el reconeixement jurídic dels deportats republicans als camps nazis i que el rei demanés perdó en nom de l’Estat per les decisions del govern de Franco que van costar la vida a molts espanyols. Es veu que morir com apàtrides en mans de Hitler és un recordatori que no poden suportar les institucions democràtiques que paguem tots.
El pròxim novembre s’inaugurarà a Euskadi l’anomenat Instituto de la Memoria, la Convivencia y los Derechos Humanos, que dirigirà Aintzane Ezenarro. La responsable d’aquest organisme ha declarat que “la memòria del país es construirà a través del diàleg de memòries, amb els límits de no excloure cap víctima ni equiparar esdeveniments, ni tampoc justificar cap fet violent o vulneració de drets fonamentals”. En parlem al programa matinal Euskadi hoy, d’Onda Vasca, que dirigeix Xabier Lapitz. Des de lluny, constato que potser és molt aviat perquè la societat basca pugui manejar les memòries de tantes dècades de violència. Recordeu que ETA encara no ha desaparegut. Es pot parlar de memòries traumàtiques sense el ritual del perdó? De la mateixa manera que el perdó tardà és terriblement injust, un perdó que arribi a temps genera d’altres problemes i obliga a tenir actituds que no sempre proliferen. Els sud-africans, per exemple, van trobar una via molt potent, però no hi ha formules màgiques. Trobar la velocitat exacta del perdó és tan important com reconèixer el dolor de les víctimes.