09 jul 2015 Piular en democràcia

Les xarxes socials permeten que tothom pugui fer córrer les seves opinions. És una evidència que opinar ha deixat de ser un privilegi d’entorns polítics, periodístics i intel·lectuals dotats de tribunes, com passava no fa gaire temps. Twitter ha esdevingut una eina magnífica per informar i per opinar, per informar-se i per tenir accés a idees diverses. Però a Twitter, com a la majoria de xarxes socials, les informacions contrastades i les opinions ben argumentades ens arriben juntament amb tota mena de soroll, incloent-hi missatges banals, trivials, desinformadors, tòxics o clarament destructius. Opinar a Twitter és fer-ho al costat de molts materials que tenen poc a veure amb l’ideal d’una societat que amplifica i eixampla infinitament el diàleg democràtic.

Arran d’unes piulades lamentables de Guillermo Zapata fetes abans que fos escollit regidor de l’Ajuntament de Madrid, s’ha tornat a parlar intensament sobre els usos que fem de les xarxes socials. Qualsevol polític i qualsevol personatge públic té un passat i ningú no està lliure d’haver dit estupideses en algun moment de la vida, tots podem vessar-la, amb intenció de fer humor o sense. El que ara es busca als comptes de Twitter com a munició en la pugna partidista ja es buscava abans a les hemeroteques i als arxius de ràdio i de televisió. Només canvia l’envàs del missatge i la quantitat de paraules que circulen al nostre voltant. Més greu que el cas Zapata és la perfecta impunitat de què gaudeixen alguns polítics que no són precisament novells i que es dediquen a dir frases delictives, a vegades a Twitter i a vegades en mitjans convencionals. Hi ha ministres, presidents de comunitats autònomes i alts càrrecs dels dos grans partits espanyols que han amollat expressions que podrien haver merescut l’atenció del fiscal general de l’Estat. Recordeu -per exemple- que en programes nocturns de certes televisions és habitual qualificar de nazis i d’etarres els que pensen de manera diferent.

La difusió d’opinions d’un polític en exercici (i de tots aquells que representen algun àmbit de gran repercussió social, des de dirigents de patronals i sindicats a bisbes) no hauria de perdre de vista dos valors: l’exemplaritat i la responsabilitat. Es tractaria de donar exemple mitjançant una argumentació el més solvent possible així com de ser responsable del que es diu i de les seves conseqüències, no sempre previsibles. En aquest sentit, la piulada d’un polític ha de ser rebuda i analitzada amb més severitat que la d’un particular, perquè el seu compromís l’obliga a tenir en compte tot allò que representa, encarna i simbolitza. És justament per aquesta obligació permanent que un polític esdevé un instrument de la voluntat popular i, a partir d’aquí, la seva veu no es pot desenganxar d’una realitat molt més gran que la seva peripècia personal. No és sobrer recordar aquestes coses en una Catalunya on sembla que els polítics principals no participaran del moment polític -en teoria- més transcendent en molts segles.

En canvi, per a la majoria de ciutadans, piular no és altra cosa que un exercici bàsic de llibertat d’expressió que, per ser efectiu, s’ha de basar en una tranquil·la i normal assumpció de la possibilitat de dissentir i discrepar sense rebre cap mena de represàlia. Les democràcies de debò emparen el pluralisme, la crítica als poders i també les opinions irreverents. Són les tiranies les que castiguen arbitràriament qualsevol discurs que els poders considerin perillós. John Stuart Mill va formular sobre això una idea que encara avui hauria de ser guia de les societats obertes: “Si tota la humanitat, menys una persona, tingués la mateixa opinió, i aquesta persona fos de l’opinió contrària, la humanitat seria tan injusta si impedís que aquesta persona parlés com ella mateixa ho seria si, tenint un gran poder, impedís que parlés la humanitat”. El pensador liberal rebla el clau amb una observació que alguns encara no volen comprendre: l’opinió no és una possessió personal, és un bé col·lectiu que cal protegir, i per això qualifica de “robatori a la raça humana” el fet d’impedir una opinió. Les constitucions democràtiques no poden eludir aquest principi, però certs governants -com és sabut- retorcen les lleis.

Quan abandonem els grans conceptes i baixem a l’arena apareixen els problemes. Un insult és una opinió més? Una mentida és una opinió més? Un acudit que treu punta del dolor d’un grup és una opinió més? Una dada polèmica que pretén passar per ciència és una opinió més? En aquest pantà és on la llibertat de Twitter és més lluminosa i més tèrbola alhora, on les perles i els excrements comparteixen espai i temps, i reclamen atenció. Més enllà dels legisladors, dels policies i dels jutges, som nosaltres, els usuaris, els que podem modular les regles de joc d’aquesta xarxa amb la nostra actitud. Per exemple, ¿cal que fem cas de les opinions emeses des de l’anonimat? En una societat democràtica -a diferència del que passa en els règims dictatorials i en situacions excepcionals- el diàleg públic només té sentit si els que parlen s’identifiquen prèviament. Són els nostres gestos diaris els que poden augmentar o disminuir el soroll que interfereix la conversa a gran escala, la que ens permet comprendre el que estem vivint.