04 set 2015 Abans de la platja
La situació dels refugiats que busquen acollida a Europa -especialment a Alemanya- es pot despatxar parlant de les disfuncions i mancances de la burocràcia de Brussel·les i de la poca visió de conjunt dels líders que haurien d’assumir aquest desafiament amb una combinació especial de compassió i eficàcia. Aquest drama també es pot comentar des de la vergonya que sentim com a europeus que hem perdut la memòria d’on venim i no sabem que els refugiats d’avui són exactament com els nostres avis. Una vergonya que es densifica quan una imatge especial fa d’obrellaunes de les nostres consciències endormiscades: la fotografia del nen sirià de tres anys ofegat a la riba de la platja turca de Bodrum, nova icona mediàtica del dolor, ens arrossega fins al mur de silenci que s’alça quan s’acaba el telenotícies. I és en aquest moment -fosc com una gola de llop- que cal admetre que tenim una responsabilitat individual sobre tot això. No s’hi val a dir que és només la dels polítics que hem triat.
Estiro el fil d’una idea de Ferran Sáez, exposada dimecres en un article al diari Ara. Escriu el lúcid assagista: “Alguns prefereixen treure importància a la destrucció i a les matances massives perpetrades ara mateix a Síria i al nord de l’Iraq abans que abandonar la confortable habitació dels llocs comuns on, si fas bondat i dius el que el personal vol sentir, et posen un ‘m’agrada’; relacionar el drama immens dels refugiats sirians amb aquest fet sembla un tabú”. Certament, si volem anar més enllà de la fotografia del nen mort a la platja, hem de fer-nos una pregunta molt incòmoda: volem assumir el cost d’aturar la barbàrie que representa l’Estat Islàmic i els seus grups afins? Aquesta criatura morta al mar va esdevenir refugiat quan la seva família no es va resignar a ser víctima d’un totalitarisme en guerra, comparable al dels nazis. Si no marxes, et degollen. No hi ha alternativa. Ho recordava l’altre dia Pilar Rahola en la seva columna: els jueus també buscaven un lloc on anar perquè, si es quedaven a casa, els esperava la destrucció segura.
Tenim el deure moral i polític d’acollir els refugiats sirians. I hem d’exigir als governs que ho facin i ho facin bé, que no hi hagi ara camps d’ignomínia i misèria com els que van haver de suportar els perdedors de la Guerra Civil el 1939 a les platges d’Argelers. Però no oblidem allò que precedeix la imatge crua del nen ofegat: tirania i barbàrie contra la qual, ben sovint, només lluiten tropes kurdes de dones i homes d’un coratge admirable. Volem que els exèrcits de la Unió Europea s’impliquin en la guerra contra els fanàtics que fabriquen refugiats, degollen habitants de ciutats senceres i pretenen crear un règim de terror transnacional? Volem assumir els riscos de ser solidaris de debò amb els sirians i altres pobles?