01 jul 2014 Gaziel, el nostre Walter Lippmann truncat

Enguany fa cinquanta anys del traspàs de l’escriptor i periodista Agustí Calvet, més conegut com Gaziel. Durant els darrers mesos, hem assistit a una certa recuperació de l’obra d’aquesta figura de les nostres lletres, mitjançant reedicions d’algun dels seus títols primerencs,  l’edició d’articles que no havien estat aplegats mai en llibre i l’edició de part de la seva correspondència*. Així mateix, al caire del debat polític que viu ara Catalunya, hi ha qui ha volgut trobar en les dramàtiques frases de Gaziel dels anys trenta algunes lliçons més o menys valuoses per analitzar el nostre present, un exercici massa forçat, sobretot perquè les coordenades bàsiques del món, Europa i el nostre país s’han transformat enormement des de llavors, encara que romanguin els vells problemes estructurals de la península inacabada, per dir-ho a la manera de l’autor de Sant Feliu de Guíxols.

He de dir, abans que res, que no deixa de sorprendre’m la fal·lera que alguns tenen, de cop i volta, per Gaziel, una firma que durant dècades va ser oblidada, mal coneguda i menystinguda pel gremi dels lletraferits en general i dels columnistes en particular. Als anys vuitanta, quan jo estudiava Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona, de Gaziel només en parlaven Manuel Llanas, que és el primer expert en la seva vida i la seva obra, i Josep Mª Casasús, que va ser pioner a l’hora de portar a les aules universitàries l’estudi rigorós de la tradició periodística catalana, una matèria que havia estat postergada per modes acadèmiques com la semiòtica, que tants estralls va fer a casa nostra. Gràcies a les classes de Casasús –que va escriure la seva tesi doctoral sobre el pensament periodístic de Josep Pla-, alguns joves vam descobrir que, abans del franquisme, la cultura catalana comptava amb un periodisme modern i ambiciós de talla europea, amb noms que eren seguits pel gran públic i que havien creat un estil propi i atractiu d’explicar la realitat.

Agustí Calvet va ser un periodista professional d’un nivell per sobre del comú i va excel·lir –com ha explicat perfectament Llanas en els seus estudis- per igual com a cronista bèl·lic durant la Primera Guerra Mundial, com a director i modernitzador del diari La Vanguardia, com a columnista influent que intentava interpretar els desitjos de les classes dirigents en una època convulsa i, finalment, com a prosista inesperat en llengua catalana en la seva etapa madura, durant una llarga postguerra que va suposar la seva mort periodística. Si s’analitza la trajectòria de Gaziel fins a l’esclat de la Guerra Civil, cal concloure que estava destinat a esdevenir el nostre Walter Lippmann, una versió catalana i espanyola de qui fou durant moltes dècades l’analista polític més influent de la premsa dels Estats Units i una mena d’oracle global abans de la globalització. Lippmann, val a dir, no és una figura gaire coneguda entre nosaltres, durant molts anys atents només als diaris francesos més que als escrits en anglès.

Tendim a estudiar Gaziel únicament dins del sistema cultural català/espanyol i cal fer-ho –em sembla- des d’una perspectiva més general. Tenint en compte el nivell d’eficiència que Agustí Calvet havia assolit com a director d’un dels diaris principals d’Espanya i tenint també en compte la seva influència com a orientador ideològic de les classes mitjanes i de les elits, el seu paper era molt semblant –salvant totes les distàncies- al del Walter Lippmann que va escriure fins l’any 1971 en diaris tan importants com el Herald Tribune o el Washington Post i en revistes com Newsweek.

Lippmann i Calvet són de la mateixa generació i es podria, fins i tot, mirar d’esbossar una mena de “vides paral·leles”. El primer va néixer a Nova York l’any 1889 i el segon va néixer l’any 1887 a Sant Feliu de Guíxols. Fills ambdós de famílies benestants, estaven ben dotats per a l’estudi i van despuntar en l’ambient universitari però, finalment, van optar pel periodisme en comptes de prosseguir una carrera acadèmica que se’l presentava plena de suports i de facilitats. L’any 1910, mentre Lippmann fa les primeres pràctiques com a repòrter al Boston Common, Calvet fitxa com a redactor polític per La Veu de Catalunya, sota la direcció de Prat de la Riba. Més tard, l’any 1914, l’esclat de la Gran Guerra fa entrar Calvet a La Vanguardia com a corresponsal, i Lippmann s’uneix al grup promotor de la revista The New Republic. El conflicte armat de fa cent anys serà determinant en la vida dels dos periodistes: per a Gaziel representa la seva consagració com a gran cronista, amb un impacte impressionant en tots els països de parla castellana; per a Lippmann representa conèixer la política i la diplomàcia des de dins, com a capità d’intel·ligència i membre de l’equip que prepara els materials que es concretaran, després de la guerra, en els Catorze Punts de Wilson sobre el futur del Vell Continent. M’agrada imaginar-me que Lippmann i Calvet es van trobar, durant unes hores, en aquella França que sortia del drama de les trinxeres i entrava en una nova època. És pura ficció, però és molt versemblant.

La joventut de Calvet està influïda per l’exemple de Prat de la Riba, el primer polític modern del catalanisme, l’home que sap passar de la teoria a l’acció i que encarna un lideratge regenerador que uneix els interessos dels poetes, dels industrials i de les incipients classes mitjanes. La joventut de Lippmann té en el president Theodore Roosevelt –el mateix que havia lluitat contra els espanyols a Cuba- el reconstructor d’una nació que entra en el segle XX amb la força d’un nou imperi; sobre Roosevelt, Prat de la Riba escriu, l’any 1906 a La Nacionalitat catalana, que és “encarnació integral del geni americà”, unes línies abans de presentar el model de vida dels Estats Units com el que calia imitar per trencar amb el passat: “Siguem americans. Eduquem-nos a Amèrica i a l’americana. Res d’europeïtzar-se. Res de conservar, com alguns, davant d’Europa un cert esperit de dependència colonial. Treballem amb independència. Aprofitem l’experiència de tots els temps i de tots els pobles, però pensem, sentim i obrem, visquem i morim únicament com a americans. El crim més gran d’un home és mancar a la seva nació. Els grans estadistes d’Amèrica són els que varen creure sempre en llur terra, els que varen tenir fe que arribaria a ésser el poble més poderós del món”. Quan celebrem els cent anys de la Mancomunitat de Catalunya, aquestes paraules, tan agosarades en l’Espanya corcada de la Restauració, adquireixen un ressò especial.

Segons el biògraf de Lippmann, Ronald Steel, el periodista nord-americà sempre va admirar líders polítics de gran visió i coratge, com l’esmentat Roosevelt, Woodrow Wilson, Winston Churchill o Charles de Gaulle. En canvi, un cop mort Prat de la Riba, Gaziel va admirar pocs estadistes; una excepció va ser Francesc Cambó, de qui va elogiar certs plantejaments tot i que això no li va impedir analitzar-lo fredament, consignar les seves falles i veure el dirigent de la Lliga –així ho escriu Llanas- “com el màxim exponent de la contradicció suprema de la burgesia catalana, defensora gelosa dels seus negocis i, alhora, partidària que Catalunya encapçalés i transformés Espanya sense que això perjudiqués els seus interessos econòmics”. Fora de Catalunya, fou Azaña el polític republicà que més va respectar i aplaudir Calvet, i de qui esperava molt més del que va poder demostrar.

Quan Gaziel va escalant posicions dins el diari de la família Godó, Lippmann treballa per a Vanity Fair i per al The World mentre escriu el llibre Public Opinion, una obra que esdevindrà clàssica i que canviarà l’enfocament de l’anàlisi i l’estudi dels mitjans i la formació de l’opinió en les societats democràtiques. La dècada dels anys vint és la de la consagració d’ambdós periodistes, que són percebuts per les elits dels seus respectius països com a veus acreditades i solvents. El 1931, Lippmann va fitxar pel Herald Tribune, on va començar a escriure la seva columna, “Today and Tomorrow”, un espai que va mantenir durant tota la seva vida i que seria una mena de brúixola de les classes més cultes i ben informades del planeta. El 1933, Calvet va ser nomenat director únic de La Vanguardia, després de ser-ne un dels co-directors des del 1920; en aquella etapa és quan el gran periodista propicia el salt endavant decisiu -tecnològic, comercial i periodístic- del rotatiu del carrer Pelai, que passarà a ser una empresa comparable a d’altres del mateix sector a Europa.

El drama personal del Gaziel que assoleix l’èxit i que exerceix la seva influència entre la burgesia és el fet d’haver-se allunyat del nou catalanisme que es fa fort durant els anys trenta i de molts dels seus companys de generació, una circumstància que li produirà una gran amargor íntima i que no compensarà fins a finals dels anys cinquanta, quan comenci a publicar llibres en català i se’l reconegui literàriament en la seva llengua materna. El drama personal del Lippmann que va fent-se important és que, moltes de les seves velles amistats, van trobar que la nova estrella del periodisme tenia massa en compte les opinions de Wall Street, havia abandonat ràpidament les seves conviccions progressistes, s’expressava amb un excés de prudència i sentia massa desconfiança per les masses, un tret que també era propi de Gaziel i que era consubstancial a molts il·lustrats del període d’entreguerres.

L’americà i el català pecaven de ponderats i analítics, sentien una gran aversió a redactar les seves opinions cedint al cop calent, s’aferraven als fets, a la racionalitat i a un tipus de distanciament elegant que els atorgava molta credibilitat i solidesa. Eren refredadors de l’instant, fugien dels catecismes i cercaven claus explicatives de la notícia amb una lluita constant contra el sentimentalisme i la pirotècnia verbal. Conservadors sense ser reaccionaris, demòcrates que aspiraven a la reforma constant del sistema, Lippmann i Gaziel exercien, des de les seves tribunes de paper, com a “insiders” de luxe que volien donar pistes de comprensió al ciutadà i ajudar el governant de torn a actuar de la millor manera, sense daltabaixos. Calvet va fer explícit el seu programa professional i ètic en una conferència que va donar a Barcelona el 14 de febrer del 1919, amb una consciència plena de la seva tasca dins la societat: “Gràcies a Déu que me va fer així, jo tinc l’orgull d’haver presenciat i comentat la guerra més gran que han vist els homes, sense deixar-me emportar per cap baixa passió. He tingut les meves simpaties, car per això sóc home. Crec haver dit molt de bé dels que jo estimo, però també estic segur de no haver ofès a qui sia ni haver dit mal de ningú. Aquest és l’únic mèrit, l’única qualitat positiva que en Gaziel tindria l’atreviment de reclamar per a ell, si algú li exigia que reclamés alguna cosa”. Em sembla que Calvet va ser molt fidel sempre a aquesta visió constructiva i madura del periodisme.

Lippmann i Calvet van ser líders d’opinió d’un temps en què la influència era molt densa, la democràcia era molt fràgil, els poders eren molt opacs i el concepte de progrés encara no s’havia escolat per l’aigüera postmoderna. I, en aquest punt, s’acaba tot paral·lelisme entre Calvet i Lippmann, a causa de la Guerra d’Espanya. Com sabem, el 1936, en esclatar el conflicte, Gaziel –avisat del perill que corria pel conseller de Governació- marxa de Barcelona i s’exilia a París, després d’haver escrit molts articles en defensa de la II República i en contra dels extremismes de tot signe. La carrera brillant del periodista més influent de la Catalunya republicana es veu truncada de la nit al dia i mai no es reprendrà. El senyor Calvet que refà la seva vida a Madrid a partir del 1940 és algú que ha d’inventar-se una nova identitat, lluny de l’actualitat i de les linotípies. En canvi, per a Lippmann, la Segona Guerra Mundial va significar un nou marc d’esdeveniments on fer lluir les seves interpretacions i, després, la postguerra el va entronitzar com a gran analista internacional, sobretot en publicar U.S. Foreign Policy: Shield of the Republic, un llibre que va capgirar la mentalitat de les elits i els ciutadans sobre el paper dels Estats Units al món. Mentre Calvet vivia en un exili interior que l’obligava a callar, Lippmann es convertia en la referència obligada, parlava de tu a amb els inquilins de la Casa Blanca, era rebut per estadistes de tot el món, i podia condicionar les decisions del més poderosos amb un simple adjectiu; el 25 de maig de 1967, el far del periodisme ianqui va escriure la seva darrera columna de “Today and Tomorrow”.

Agustí Calvet va morir el 12 d’abril del 1964 i Lippmann va morir el 14 de desembre del 1974. Els dos van ser molt més que homes de premsa. Van exercir com a escriptors de diaris i guies honestos del públic, preocupats per veure-hi clar dins d’una actualitat sovint confusa. El nord-americà va poder fer-ho en un sistema democràtic i al llarg de tota la seva vida mentre el català va ser víctima de les ideologies destructives, de la guerra, de la dictadura, de la censura i de la barbàrie. El nostre Walter Lippmann no va poder culminar el seu objectiu, però ho va intentar de manera brillant i responsable.

*

Gaziel. Tot s’ha perdut. RBA. Barcelona, 2013.

Gaziel. De París a Monastir. Libros del Asteroide. Barcelona, 2014.

Gaziel. En las trincheras. Diéresis. Barcelona, 2014.

Gaziel. Diario de un estudiante. París 1914. Diéresis. Barcelona, 2013.

Gaziel i Josep Mª Cruzet (i l’Editorial Selecta). Correspondència (1951-1964). Edició, pròleg i notes de Manuel Llanas. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2013.