01 oct 2014 Més enllà de la indignació

La indignació s’ha convertit -sembla- en el centre de gravetat de la vida pública de la nostra societat i d’altres societats europees similars. No parlo de cap moviment en concret ni de cap partit en particular, sinó d’un estat d’opinió que neix com a reacció a les moltes avaries del sistema que integren la democràcia representativa, l’estat del benestar i un lliure mercat intervingut alhora per una administració clientelar i els grans interessos financers. La indignació, en tant que actitud política, podria definir-se com una malestar agut que s’expressa amb una barreja d’impotència, ràbia i sospita generalitzada sobre tots els poders. L’existència de la indignació planteja una esmena general contundent a les classes dirigents, polítiques, econòmiques i culturals.

La llavor de la indignació és l’actitud immobilista, escapista i cínica de diversos actors, institucions i organitzacions que decideixen els afers d’interés general o que influeixen imperativament en aquests. Sense els efectes descoratjadors de l’actual crisi econòmica sobre la vida de tantes  persones, la indignació no hauria superat mai els ambients més il.lustrats i més ideologitzats, sempre minoritaris. És molt evident la relació entre indignació i pèrdua de confiança en la possibilitat de canviar les coses. De la desesperança es passa ràpidament a l’abatiment o a la indignació.

Els polítics i les elits econòmiques ja han descobert que la indignació no és un fenomen que es pugui frenar fàcilment. Tampoc es pot gestionar de qualsevol manera. Els gestos de manual no serveixen, més aviat tendeixen a confirmar tots els prejudicis i totes les intuïcions de la massa indignada. Certes respostes són com benzina en un foc. La història en va plena, de moments indignats, alguns dels quals han desembocat en revoltes, d’altres en moviments importants i uns quants en revolucions i reformes de més o menys envergadura. Avui, però, la indignació no es pot separar dels canals per on aquesta s’expressa. Encara que el carrer continua sent l’espai primer de visibilitat de la protesta, ha sorgit una realitat altra -digital, virtual, interconnectada- que obliga a repensar l’abast de la indignació. Justament això és el que fa, de manera brillant, el filòsof coreà de llengua alemanya Byung-Chul Han, autor d’un llibre valent, En el enjambre (Herder, 2014), sobre l’impacte de la nova societat xarxa en els valors i actituds dels individus.

En el seu assaig, Han sosté que la indignació no pot construir cap alternativa perquè la seva naturalesa li ho impedeix: “Las olas de indignación -remarca el jove pensador- son muy eficientes para movilizar y aglutinar la atención. Pero en virtud de su caràcter fluido y de su volatilidad no son apropiadas para configurar el discurso público, el espacio público. Para esto son demasiado incontrolables, incalculables, inestables, efímeras y amorfas. Crecen súbitamente y se dispersan con la misma rapidez”. És un advertiment molt oportú en un moment en què, d’una manera o altra, tothom pot estar predisposat a pensar que la indignació és, en ella mateixa, la política altra que ens reconciliarà amb la democràcia. Segons aquest teòric, a les onades d’indignació, “les faltan la estabilidad, la constància y la continuidad indispensables para el discurso público. No pueden integrarse en un nexo estable de discurso”.

Vivim temps de descrèdit de les institucions, prou que ho sabem. A causa, sovint, de la manca de rigor i autocrítica dels que són al capdavant de governs, tribunals i Parlaments. Aquest descrèdit neix de la infracció de la norma i també de la confusió entre públic/privat així com de l’esborrament de certs límits en les actuacions personals. Tot plegat genera un univers en el qual l’escàndol acaba sent ordinari, una notícia molt repetida, capaç alhora de desmotivar i d’indignar, una mica en funció del moment i de la sensibilitat de cada comunitat. “La sociedad de la indignación -afirma Han- es una sociedad del escándalo”. L’escàndol polític fa visible l’avaria del sistema i dóna ales a la indignació. A cada nou escàndol, el que viu en la indignació certifica que el seu malestar té fonaments objectius i que no és una simple sensació.  L’escàndol referma la fe en la manca de fe en el sistema.

Discrepo en un punt de l’anàlisi del professor Han, perquè em sembla que no té en compte els nexes potents entre indignació i populisme. Ell escriu que la indignació digital “no es capaz de acción ni de narración. Más bien es un estado afectivo que no desarrolla ninguna fuerza poderosa de acción”. Els resultats de les darreres eleccions europees a Espanya i en d’altres Estats de la Unió Europea han servit per comprovar que això no és  exacte. La indignació, ben canalitzada estratègicament amb un ús eficient de mitjans convencionals i xarxes socials, ha construït algunes ofertes polítiques amb una rapidesa i penetració sorprenents. El nou partit d’esquerra alternativa Podemos va irrompre contra tot pronòstic a partir del magma que havia representat el 15-M, un fenomen que tenia la indignació com a punt de partida.

És cert que passar d’una política de protesta a una proposta articulada que treballi dins de les institucions no és un repte fàcil. En aquest sentit, el grup que lidera Pablo Iglesias haurà de conjurar molts perills típics del que anomenem política testimonial. Dit això, la gran incògnita d’una oferta electoral d’aquest tipus té a veure amb un dels conceptes centrals de la democràcia: el xoc entre promesa i decepció. Els partits convencionals estan tan acostumats a decebre que els seus votants assumeixen, per inèrcia, una dosi molt alta -massa- d’incompliment. Vet aquí un dels problemes de credibilitat dels polítics professionals.

En canvi, resulta un misteri com i de quina manera processarà el votant de Podemos el que, tard o d’hora, serà el pacte inevitable amb la realitat, per molt que els dirigents d’aquest projecte practiquin una presència institucional basada en la topada dialèctica, la queixa i la denúncia. Quin indignat voldria renunciar a poder influir en les polítiques que es fan? I per influir cal entrar en la lògica del pacte, que sempre pot tenir una lectura purista, feta més des dels principis que des dels resultats, moltes vegades parcials i minsos. Això ja els va passar, fa unes dècades, a Els Verds alemanys, que van patir fortes divisions internes entre pragmàtics i essencialistes quan van començar a tenir més presència parlamentària i més capacitat d’influir en la resta de formacions polítiques. Podemos, o la CUP a Catalunya, estan abocats a experimentar aquesta mena de turbulències a mesura que creixin i tinguin més protagonisme.

A les pàgines de En el enjambre, llegim que la multitud indignada d’avui “es muy fugaz y dispersa”. Aquesta afirmació conté, al meu parer, una pregunta substancial sobre la durada de la indignació i sobre els elements que la cohesionen. Una pregunta o moltes. Pot una societat viure en la indignació permanent? Què passa quan la indignació s’estabilitza i acaba formant part del paisatge? Fins a quin punt el món digital pot ser una trampa que permet alliberar la indignació de manera molt sorollosa sense que això afecti de debò el cor del sistema? Una millora de la situació econòmica general trencarà els lligams invisibles entre els que se senten avui indignats? Mentre hi aneu pensant, no oblideu que els indignats d’avui també poden ser els conservadors (o els reaccionaris) de demà.