27 set 2015 Por contra il.lusió
Arribem a l’hora de la veritat igual com vam començar: una batalla de la por contra la il·lusió. Els partidaris d’una Catalunya dins d’Espanya no han volgut o sabut oferir un projecte engrescador alternatiu a un Estat català independent. El sobiranisme ha aconseguit que les eleccions siguin excepcionals també per als unionistes i ha partit d’una mobilització alta del seu electorat.
Això no obstant, tot és molt obert i aquest cop el favorit a les enquestes no en té prou amb guanyar. Junts pel Sí necessita una majoria el més àmplia possible i, si pot ser, no haver de dependre de la CUP per assegurar la governabilitat. Un excés de confiança pot treure a la llista de Romeva uns punts imprescindibles per garantir que el mandat democràtic s’apliqui sense més sorpreses del compte i s’entengui arreu.
S’ha posat en evidència la poca cultura democràtica de certs sectors polítics, econòmics i mediàtics de Madrid i d’alguns de Barcelona amb una mentalitat que -sumant-me a les metàfores del ministre d’Exteriors- cal qualificar de colonial. Per cert, el debat Margallo-Junqueras ha estat l’excepció: ni els poders de l’Estat ni els partits unionistes han volgut contrastar arguments. Han preferit el joc brut: difondre consignes apocalíptiques, presentar l’adversari com un colpista totalitari i atiar l’odi contra Mas. Per als líders del nacionalisme espanyol -Rajoy, Sánchez i Iglesias- ha estat un escalfament de cara desembre i la prova que, de Catalunya, ells només escolten qui els diu el que volen sentir.