01 oct 2015 Mas, la ròtula
La imputació del president Mas poques hores després de les eleccions catalanes situa el focus sobre la seva figura quan el fet més nou i rellevant que les urnes ens regalen és que, per primer cop a la història, l’independentisme guanya i obté la majoria absoluta al Parlament després d’una campanya molt bruta per part dels poders de l’Estat i molts mitjans. El catalanisme s’ha transformat en sobiranisme tal com, fa més de cent anys, el regionalisme va donar pas al catalanisme polític. Aquesta realitat ha de ser subratllada per si mateixa perquè expressa que el canvi profund que ha experimentat la societat en els darrers anys arriba, finalment, a les institucions i capgira la lògica autonòmica clàssica.
Per mi, l’altre gran notícia, en termes històrics, és la caiguda del mite de la majoria silenciosa. Amb una participació del 77,4% (inusualment altíssima en qualsevol democràcia desenvolupada), el sobiranisme no és desplaçat ni tampoc hi ha sorpasso espanyolista. Molts s’han sorprès, com admetia ahir en aquest diari Joaquín Arango, expresident del CIS, “que l’alta participació no hagi beneficiat només els no independentistes”. I què es pensaven? Això passa per consumir la pròpia propaganda com si fos anàlisi, una pràctica irracional i suïcida que s’està repetint arran de la lectura dels resultats que es fa, sobretot, des de Madrid.
Contra certes llegendes urbanes i certes sumes enganyoses, la Catalunya que ha apostat per caminar cap a un Estat independent creix i és el sector més gran i més mobilitzat de la ciutadania. L’any 2012, CiU no s’havia presentat explícitament com a opció independentista i ara, en canvi, CDC ha concorregut dins de Junts pel Sí amb un programa per la desconnexió. Això s’ha de tenir en compte quan es fan comparacions amb els resultats de fa tres anys. Les tres forces que ara -amb evident cinisme- diuen haver guanyat el plebiscit que no van permetre sumen 52 escons (C’s, PSC i PP), 1.605.563 vots i el 39,1% davant dels 72 escons (Junts pel Sí i CUP), 1.957.348 vots i el 47,65% de les formacions proindependència. Aquesta és la manera seriosa de comptar-ho, perquè Catalunya Sí que es Pot (amb 11 escons) i Unió (que no ha entrat al Parlament) han dit i repetit que no se’ls inclogui en cap bloc. La suma d’aquestes dues sigles representa 469.364 vots i l’11,45%, un percentatge clau de cara a un eventual referèndum pactat. Per tant, que ningú no s’enganyi, hi ha dues dades incontestables: és cert que el sí no arriba encara al 51%, però el sí és l’opció majoritària, molt per davant del no i dels que, per ara, estan a favor del dret a decidir. El sobiranisme ocupa la nova centralitat i les xifres apunten que té camp per córrer, si no comet errors.
En aquest escenari, abans i després del 27-S, Artur Mas fa la funció de ròtula. El paper del president, a partir del moment en què va decidir anticipar les eleccions del 2012, ha estat el de fer de ròtula entre un món que ha tocat fons i un món que vol néixer, entre l’independentisme que venia de lluny i el nou sobiranisme sorgit de la conversió ràpida de les classes mitjanes, entre les entitats civils i l’esfera institucional, entre la voluntat del carrer i els mecanismes democràtics, entre el llenguatge èpic i el llenguatge governamental de qui ha de transmetre confiança, entre el pujolisme enterrat i l’extensió de la idea independentista. Les ròtules són parts sensibles que permeten el moviment. Si la ròtula es trenca, tot es complica i es fa difícil caminar. Per això l’Estat, els partits espanyols i certes elits han assenyalat Mas com la figura que ha de caure. A Madrid (i en alguns despatxos de Barcelona) han identificat la ròtula del procés i és per això que la Fiscalia presenta una querella i és per això que el Govern espanyol refà la llei del TC a corre-cuita.
Ningú no és imprescindible i el procés ve de baix, tothom hi està d’acord. No servirà de res plantejar la investidura com una discussió de Mas sí o Mas no, igual que serà poc útil presentar-ho com un premi, reconeixement o blindatge tàctic d’algú que se l’ha jugat per posar les urnes. Pensar políticament és pensar en l’eficàcia de les decisions. Atès que tant de valor té el compromís de la CUP amb els seus votants com el de Junts pel Sí amb els seus, caldrà anar més enllà per cooperar. Cal aparcar prejudicis, observar els equilibris reals -de la societat- dins del bloc sobiranista i esbrinar què li convé més al procés per reeixir: Mas no és només Mas, és la ròtula que incorpora sectors moderats a una aposta amb moltes incerteses i el referent principal d’unes classes mitjanes sense les quals no es farà la independència. De la mateixa manera que hi ha electors que proclamaven que mai no votarien una llista amb Mas, n’hi ha molts d’altres que (sense necessitat de dir-ho) van votar Junts pel Sí, sobretot, perquè Mas n’era el presidenciable. I no es tracta d’una cosa vinculada exclusivament a l’eix esquerra-dreta, com es pensa erròniament, sinó a les maneres i estils de realitzar la desconnexió. Per això no és casual que molts dels exvotants socialistes que ara han optat per Junts pel Sí siguin els més convençuts defensors de Mas com a president. En tot cas, fer política és negociar i descobrir que l’altre no pot ser reduït, com es fa als mítings, a una simple caricatura.