29 oct 2015 Feu cas d’Aznar
Hi ha una curiosa teoria que es difon un dia sí i l’altre també segons la qual el creixement del sobiranisme i el procés català tenen com a motor i causa principal el desig de posar una cortina de fum per ocultar els casos de real o presumpta corrupció que afecten polítics i entorns nacionalistes, especialment a Convergència. Aquesta teoria té la seva versió sofisticada, sens dubte molt més conspirativa: els dirigents de CDC, amb Mas al capdavant, han ideat tot el que està passant avui a Catalunya per evitar ser jutjats per tribunals espanyols per l’anomenat 3%, ja que també s’afirma que en un eventual Estat català aquesta qüestió quedaria eternament sota les catifes i ningú no demanaria comptes de res. Cal afegir que, abans que la federació CiU posés punt final a la seva existència, aquestes curioses raons incloïen automàticament el partit de Duran Lleida, cosa que va cessar miraculosament des que els democristians van despenjar-se del procés.
Desconec si aquesta faula és fruit de la ignorància sobre la realitat catalana, d’un intent deliberat d’ocultar els greuges reals que han donat ales al moviment sobiranista o d’una barreja de tot plegat. Sigui com sigui, la teoria de la cortina de fum no suporta el mínim contrast amb les dades, amb la seqüència de fets i amb el sentit comú. Si aquesta peregrina explicació del que s’ha esdevingut des del 2010 fos certa, significaria que Artur Mas, per desviar l’atenció dels problemes del seu partit, hauria muntat un desafiament de dimensions històriques amb el concurs d’altres partits i organitzacions socials, a més de milers de ciutadans captivats per una mena de flautista d’Hamelin amb estelada. Seria una cosa mai vista. Però sabem perfectament que els esdeveniments no han succeït d’aquesta manera.
Anem als fets. Sabem que el Partit Popular va fer una campanya ferotge a tot Espanya contra l’Estatut català del 2006, explotant el discurs anticatalanista per competir electoralment amb el PSOE. Sabem que un Tribunal Constitucional fortament partidista va buidar i va retallar un Estatut aprovat per les Corts espanyoles i votat, després, en referèndum. Sabem que l’Administració central va postergar, va congelar i va desatendre diverses inversions a Catalunya, extrem que va ser denunciat per actors socials tan poc sospitosos de secessionisme com Foment del Treball i altres patronals. Sabem que Rajoy es va negar a explorar la possibilitat de parlar amb Mas d’un nou model de finançament. I sabem que el Govern popular, els socialistes, les elits econòmiques i uns mitjans de comunicació molt bel·ligerants s’han negat a considerar la possibilitat que la població de Catalunya sigui consultada oficialment sobre la seva relació amb l’Estat espanyol, una cosa que en la societat catalana -en canvi- té un consens proper al 80%.
Sabem tot això i, per si fos poc, podem recórrer a un argument d’autoritat que és indiscutible -suposo- per als qui consideren que cal fer el que sigui per evitar que Catalunya desconnecti de l’Estat. José María Aznar va ser dels pocs polítics espanyols que va anticipar el gir sobiranista de CDC i no ho va fer pensant precisament en la corrupció. Així ho va escriure en un llibre del 2005, Retratos y perfiles: “A mi em preocupava l’evolució del nacionalisme català. La tardor del 2001, durant una conversa a la Moncloa, Pujol em va plantejar una qüestió sobre els estatuts. Jo vaig aprofitar l’ocasió per plantejar-li l’alternativa: o Pujol participava en el Govern espanyol, o continuava perdent vots a favor de les opcions sobiranistes. No va voler contestar-me, encara que la resposta va arribar pocs mesos després. Era una negativa sense matisos. Estic convençut que va ser un greu error per part seva” (…) Un cop esgotada la política de Pujol i tancat el camí d’una col·laboració més intensa i profunda amb el Govern d’Espanya, només quedava oberta la via del sobiranisme”. Va ser el febrer del 2005 quan el president Maragall va declarar, al Parlament, queCiU tenia “un problema” anomenat 3%.
Qui va ser líder de la dreta espanyola interpreta que l’adopció de la meta independentista per part de CDC neix de l’esgotament d’un model d’intervenció catalanista a Madrid (conegut com a “peix al cove”) que va arribar al seu sostre màxim amb el pacte del Majestic del 1996, subscrit per CiU i el PP solemnement. No obstant això, Aznar s’equivoca en el qui. És obvi que no va ser Pujol el que va orientar el nacionalisme majoritari cap al sobiranisme, va ser el seu successor, Artur Mas. Encara el 2013, Aznar afirmava -al segon volum de les seves memòries- que la mutació convergent era obra del fundador del partit: “En una conversa amb Pujol a la Moncloa l’any 2002 li vaig oferir integrar-se al Govern. Una oferta que vaig fer amb majoria absoluta i sense que existís cap interès de partit en això, sinó per pur sentit d’Estat. La resposta va ser no. ‘A mi -va afegir- el pacte constitucional ja no em val’. Pujol havia decidit trencar amb la Constitució i iniciar una ruta en competència amb l’esquerra que per a CiU seria suïcida: ‘T’equivoques. En una cursa entre radicals sempre guanyen els més radicals’, li vaig dir”. Em sembla que molts haurien de fer cas d’Aznar, per entendre millor perquè un 48% de catalans vol avui la independència.