15 nov 2015 El cel ens cau a sobre – París

Havíem caminat per la ciutat tot el dia i estàvem a l’habitació de l’hotel. Fer el turista té aquestes coses. Llegim i remenem per les xarxes socials i, de sobte, descobrim una alerta que diu que a París s’han produït “divuit morts en un atemptat”. Què? Immediatament, connectem els canals francesos. Nosaltres som en un hotel molt cèntric, a la plaça Marguerite de Navarre, al Marais, al rovell de l’ou, Tenim el Centre Pompidou a pocs minuts a peu. Vam arribar dimecres a la nit i no vam percebre més seguretat de la que és habitual. Només hem vist reforç de policies en llocs de la comunitat jueva a més dels edifics oficials. Obrim la finestra i sentim sirenes. Al cap de poca estona, em truquen de Catalunya Ràdio: de moment puc explicar ben poca cosa. Encara no som conscients de la magnitud de l’atac dels fanàtics.

Després de sentir en directe per TF1 la intervenció del president Hollande, decidim sortir de l’hotel. Ara ja sabem que hi ha més d’un atemptat i que algun s’ha produït a només mitja hora caminant d’on som nosaltres. Als carrers per on passem, hi ha molt poca gent, grups de joves que anaven de festa i que van sortint dels bars, a més de turistes despistats i alguns captaires. Mentre caminem en la mateixa direcció cap on es dirigeixen els cotxes policials, rebo la trucada de Rac1. Jordi Basté em demana un primer apunt al natural de l’ambient que vaig copsant a mesura que segueixo el rastre de les sirenes. Poc després de parlar amb Basté, comencem a trobar-nos enmig de no sabem exactament què: diversos automòbils de la policia aparquen al carrer Pierre Lescot i els agents que surten d’ells es preparen amb armilles antibales, armes automàtiques i cascos. Un cop equipats, avancen en formació, recorden els legionaris romans.

Mentre s’esdevé tot això, els cafès i restaurants van tancant i la gent que observa el desplegament de les forces de seguretat fa fotografies i vídeos. Som tafaners. L’escena sembla de ficció, però no es tracta de cap pel.lícula. El cel de París ens ha caigut a sobre de cop, una nit de novembre sense fred. Avui, sota el cel parisenc, no vola cap cançó, el que hi ha és tensió i confusió, mort. Des del lloc on som, la sensació és de ciutat presa per la policia, hem topat amb una guerra en la qual no es veu on s’amaga l’enemic. Aquest cel de París no és el que cantava Piaf o el que avui canta Zas.

Fem fotos, intentem atrapar l’instant. De moment, ningú no ens diu res, però al cap d’uns minuts ens obliguen a circular. Decidim envoltar una illa de cases per veure la mateixa escena des d’un altre angle. Quan estem a punt d’arribar on volíem, som testimonis d’aquest fet: cinc policies vestits de paisà -alguns amb un braçalet taronja com a únic distintiu- detenen dos joves que venien corrent. Els obliguen a posar-se de bocaterrosa i els escorcollen. Aguantem la respiració. Immediatament, els deixen anar. Falsa alarma. Els xicots fugen amb l’esglai pintat a la cara.

Continuem caminant i ens trobem tres policies apostats en un carrer, armes en mà, com si esperessin l’aparició imminent d’un terrorista. Això no és un malson, està passant. Ens demanen què hi fem allà. Responem que anem cap a l’hotel i, llavors, ens diuen que no ens aturarem més i que ens tanquem. Fem cas. Al cap d’una estona, em truquen de TV3: explico el que he vist.

Dissabte sortim al carrer a primera hora. La ciutat va a mig gas. Contenció de la tristesa i l’estupor. Hi ha poca gent a les terrasses, només els turistes que es fan selfies són un record de la normalitat perduda. Diversos mercats han suspés l’activitat i moltes botigues -incloses les de luxe de la rue Royale- han tancat. A la plaça de la République, espontanis posen espelmes i flors al peu del monument, on encara hi ha enganxats cartells de condemna de l’atemptat a Charlie Hebdo. Dolor sobre dolor. Al boulevard Voltaire, a prop del Bataclan, les càmeres de tot el món busquen la petjada de la massacre. El cel d’una ciutat lliure ens ha caigut a sobre i ens anem repetint que no volem viure amb por.