04 des 2015 Numerets i enquestes
Ha començat una nova campanya electoral. Poca gent es llegeix els programes dels partits i per això s’escriuen com s’escriuen. En canvi, molta gent mira la televisió i, sobretot, els espais anomenats d’entreteniment, que és on volen sortir els candidats per rascar vots d’aquí i d’allà. Els assessors saben –perquè tots han llegit els mateixos manuals– que el candidat ha de fer alguns numerets per arribar al votant com per casualitat, especialment al menys polititzat i al més indecís. El numeret és un petit xou on el polític –en teoria– ha de mostrar el seu “costat humà”, que sovint acaba sent el seu costat més bèstia.
Com es munta el numeret? L’operació consisteix a reduir el polític exhibit a la categoria de mico de fira i obligar-lo a fer coses que demostrin que pot ser tan divertit, tan sensible i tan original com ens vol fer creure el seu equip. Moltes vegades, però, el tret surt per la culata i l’espectacle passa del xaró a l’esperpèntic. Llavors és quan podem confirmar, per exemple, que la persona que aspira a posar-se al capdavant d’un govern és tan ruc, tan maldestre i tan simple com sempre havíem sospitat. Malgrat aquesta tendència a naufragar en el ridícul, els numerets es continuen planificant i executant amb la descreguda obstinació amb què les velles religions fan les seves grans cerimònies, no fos cas que els déus s’enfadessin.
En tot cas, queda clar que la batalla pel vot també depèn avui del grau d’autoparòdia que el candidat vulgui i pugui representar davant de les càmeres de televisió i els micròfons de ràdio. És la filosofia del friqui que converteix la seva raresa en èxit, adaptada a les servituds del màrqueting polític i altres jocs de màgia. Altrament no es podria explicar l’alegria amb la qual Rajoy es presta a comentar partits de futbol en una cadena amiga o es deixa entrevistar per un cantant en posició de cunyat amistós.
Al costat d’aquest circ on el candidat de torn acompleix resignadament la santa missió de transformar-se en l’idiota que la massa (la multitud, no us ofengueu pas) espera que sigui, trobem les enquestes, contrapunt racional que –sota l’excusa d’explorar el futur– tracta de condicionar la tria irracional d’aquells a qui deleguem la confecció dels pressupostos públics i la llista de prioritats que afectaran la vida col·lectiva. Es diu que les enquestes són munició en la lluita electoral i no deixa de ser cert. Però cal observar el festival amb una mirada més innocent, com la dels nous falsos profetes: l’enquesta és la metàfora nostàlgica i tranquil·litzant d’una política moguda encara per la mecànica del causa-efecte. El record amb coloraines d’una galàxia molt llunyana i poblada per certeses efímeres. Per això rebem cada nou sondeig amb l’emoció amb què de nens obríem els regals dels Reis d’Orient.