07 des 2015 De cartó pedra
De la segona transició d’Aznar al cartó pedra de Rivera i Iglesias. Entre el 1996 i el 2004, la democràcia espanyola va passar la veritable prova de l’alternança, ja que l’ensorrament de la UCD de Suárez i la victòria posterior del PSOE van ser una altra cosa. Els governs de Zapatero i els de Rajoy han posat al descobert les avaries i la fatiga de materials de la Restauració del 1975-78, mitjançant dues presidències que –malgrat les seves diferències- han tingut en comú la seva tendència a l’autoparòdia i la seva incapacitat per elaborar un projecte il·lusionant –no purament coercitiu- d’Espanya. La pretesa nova i jove política que busca el seu èxit el 20-D ven un relat, una cosa a la que han renunciat populars i socialistes. La campanya del PP es basa en la por del desconegut i la del PSOE en fer fora Rajoy.
Rivera i Iglesias han conjuminat una història de bon escoltar. Una faula confortable. I tenen joventut. En tot això s’assemblen al González del 1982. Però el socialisme de llavors tenia un pla articulat per modernitzar l’Estat i la societat espanyola mentre C’s i Podem han muntat un reformisme de cartó pedra l’únic mèrit del qual és voler ser diferents als dos grans partits de sempre: una dreta sense caspa i una esquerra sense casta. Vendre el que no són és molt més fàcil que vendre el que diuen ser.
El 1969, l’escriptor Max Aub va tornar per dos mesos a Espanya del seu exili mexicà i fruit d’aquest viatge va escriure un llibre demolidor que va titular La gallina ciega. En ell mostra el país anestesiat i formatat per la dictadura. En una de les seves pàgines, recull el diàleg amb un tipus d’uns trenta anys, cridat a formar part de les elits de la democràcia. Vet aquí la seva anàlisi: “Sí. Ha vençut la indiferència. No dic que no existeixin altres possibilitats: la clandestinitat i el radicalisme. Però la diferència de volum entre aquestes tres expressions de la joventut és de tal mida que no es poden comparar. L’actual indiferència de la joventut vers el futur polític de les institucions és tan enorme, tan abassegadora, que no deixa escletxa possible de certa importància –com no sigui per a ells mateixos- ni a la clandestinitat ni al radicalisme”. He pensat a Aub en veure que Rivera es reclama continuador d’aquest ídol tardà que és l’Adolfo Suárez idealitzat pels qui van carregar-se’l. La paradoxa és extrema: el partit que assumeix més fidelment els principis de la FAES necessita el maquillatge del mite per arribar sense espantar a aquesta “majoria silenciosa” en un altre temps “indiferent”. Per això els de Rivera no condemnen –igual com els populars- el franquisme. I per això Iglesias –que busca el mateix elector- li ha tret adjectius a la seva retòrica.