24 des 2015 Desembussar i eixamplar
Pensar a llarg termini o perdre. No hi ha més. La batalla de les idees –la que m’interessa a mi– sempre és prèvia al combat estrictament polític. Per això la meva anàlisi s’ubica al marge del que passi finalment amb la negociació entre Junts pel Sí i la CUP. Dit d’una altra manera: que hi hagi investidura o que anem a noves eleccions a Catalunya no incidirà gaire en el repte principal del sobiranisme, que no és altre que eixamplar la majoria social partidària de la independència i fer créixer un 48% que –com hem vist recentment– pot baixar sensiblement, en funció de noves ofertes polítiques més o menys creïbles i de l’enorme capacitat del sobiranisme de fer-se autogols.
A Catalunya, és hora de desembussar. Des de la nit del 27-S vivim una situació esperpèntica fruit d’una correlació de forces diabòlica dins del bloc sobiranista. La desconfiança patològica d’uns sectors cap a l’actuació de Mas, la manca més escandalosa de sentit d’Estat per part de certs representants democràtics i una concepció infantil del camí de la desconnexió compartida per massa gent ens han portat a un atzucac. S’ha malaguanyat molta il·lusió, s’ha deixat podrir la victòria ajustada del sobiranisme i s’ha entrat en un festival tàctic i confús que erosiona els partits, les entitats i els dirigents que impulsen el projecte de la independència.
Els moviments de les darreres setmanes han estat pèssims, incomprensibles en persones que fa anys que es dediquen a la política institucional. Junts pel Sí havia d’exigir la retirada del veto de la CUP al president Mas per asseure’s a negociar. Junts pel Sí no podia assumir i votar una declaració extemporània que –diguem la veritat– només pretenia estovar els cupaires. Junts pel Sí no havia d’oferir un pla de xoc que no es podrà pagar de cap de les maneres. Si l’assemblea de la CUP decideix dir no a la darrera proposta de Junts pel Sí, anirem a eleccions i el sobiranisme haurà de refer el seu relat per no ser víctima de l’abstenció i el desànim, com ho ha estat el 20-D. Si, en canvi, els cupaires accepten investir Mas, tindrem un Govern afeblit per una negociació humiliant, sotmès cada dia als capricis d’una minoria imprevisible i afectat per la necessitat imperiosa d’ERC d’aparèixer com la força hegemònica del sobiranisme, aprofitant el desgast i la desorientació dels convergents. Tot això sense tenir en compte el setge implacable dels poders de l’Estat i la pressió dels entorns afins a Podem i Colau sobre republicans i cupaires per no haver-se carregat encara el líder de CDC. Si no tenim eleccions al març, potser les tindrem d’aquí un any.
El gran producte del procés és un 48% d’electorat que –en teoria– vol la independència. És un producte fluctuant però no és una moda. Un 48% és molt però encara és una massa insuficient per poder saltar la paret. Això obliga a donar prioritat a l’objectiu d’arribar a nous sectors, i obliga també a replantejar els ritmes d’un procés que va adoptar com a eslògan una frase tan euforitzant com desafortunada: “Tenim pressa”. Sempre hi vaig estar en contra, també quan dir-ho em convertia en l’antipàtic de torn. Arribar a més ciutadans des del sobiranisme s’ha de fer partint del centre i en totes direccions, sense paternalismes ni folklores, i no es pot reduir a treballar únicament al córner d’extrema esquerra, on ara hi ha molta gent intentant pescar, amb l’esquer d’un referèndum o sense. Susceptibles de sumar-se a la independència són exvotants d’ICV i també del PSC i d’Unió. No s’ha de renunciar a ningú, però cal advertir que certs discursos poden alienar els votants sobiranistes moderats, una part dels quals es va quedar a casa diumenge passat, no pas perquè la CUP propugnés l’abstenció sinó perquè no entenen el sentit del que s’està fent des del 27-S, i perquè se senten abandonats per Junts pel Sí i atacats cada dia pels cupaires. Sense aquests moderats, el procés perdrà consistència, centralitat i credibilitat. Com és notori, els estrategs del Partit Popular i del Govern espanyol han fet tot el possible per eliminar Artur Mas del procés, per tal que aquest es radicalitzi pels extrems, perdi força pel centre i acabi trencat. El president és la ròtula més valuosa d’aquest moviment. Per això el veto de la CUP a Mas és una generosa contribució a l’èxit de l’estratègia de l’Estat espanyol.
El centre sobiranista és la clau de volta d’una aposta intel·ligent per la independència que expressi la voluntat de les classes mitjanes i populars de fer un país nou on els minoritaris que tenen por de governar no dictin als majoritaris el que s’ha de fer. El centre sobiranista s’ha de reforçar a partir de diverses operacions, la principal de les quals és la demolició de Convergència i la construcció urgent d’un nou artefacte de síntesi que, a partir d’una renovació radical d’idees i de cares, aplegui gent de moltes sensibilitats. Mas és necessari per enderrocar les velles estructures, tant si pot governar com si no. I, mentre això passa, Oriol Junqueras haurà de competir, tard o d’hora, contra Ada Colau.