01 nov 2015 La pregunta que ens fan els refugiats
El drama dels refugiats sirians, iraquians, afgans i d’altres països assolats per la guerra i la tirania ens ha recordat que Europa no pot deixar de fer d’Europa si no vol trair el pacte històric que va donar lloc al projecte col.lectiu sorgit després de la Segona Guerra Mundial. I també ens ha recordat que, malgrat les polítiques comunes dins la Unió Europea, els Estats conserven encara poders molts sensibles, com la competència d’acceptar o no asilats de tercers països, la qual cosa complica de manera enorme la gestió d’un problema que exigeix dosis molt altres de determinació, intel·ligència, cooperació i compassió.
La principal pregunta política que els refugiats fan a Europa i als europeus és la següent: “teniu memòria de l’horror?” Crec que és la pregunta essencial que dibuixa la ratlla entre l’acció i la inacció. Més enllà d’aquesta qüestió, només hi ha la burocràcia i les excuses. Tenim memòria de l’horror? Hi ha ancians europeus que recorden perfectament quan els refugiats érem nosaltres, no estem parlant d’un món remot i fossilitzat en els llibres d’història. Estem evocant episodis intensos i recents, que bateguen tristament en la nostra realitat diària i que determinen idees i lleialtats, sentiments i silencis.
No vull fer un plantejament naïf. Sóc conscient que l’acollida de refugiats als Estats europeus no depèn només de la bona voluntat ni de la capacitat d’empatia dels líders i dels ciutadans. És obvi que som davant d’un fenomen d’una magnitud i una gravetat que reclamen decisions racionals i afinades per assegurar l’arrelament d’aquestes persones sense menystenir l’impacte que pot suposar tot plegat a les nostres ciutats i pobles. Però, per davant dels càlculs administratius i logístics, hi ha el que anomenem voluntat política. És o no prioritari per a Europa acollir els refugiats? Sí, sens dubte. Perquè hem esdevingut una illa única de drets humans, progrés i benestar que només té sentit si va renovant el compromís efectiu davant de les injustícies. Llavors, la voluntat política dels líders europeus no pot excloure aquesta dimensió –cosa que ha fet, per exemple, el govern hongarès- sense desfigurar absolutament els valors que informen la mateixa idea europea. Els drama dels refugiats representa una oportunitat extraordinària de reconnectar els valors bàsics europeus amb l’acció política concreta, altrament tots serem presoners d’una carcassa sense ànima, d’una impostura regida per polítiques i discursos sense coratge i sense veritable responsabilitat.
L’onada de refugiats també serveix per posar en primer pla els errors i les contradiccions de les potències davant d’unes guerres i d’uns genocidis que són observats i gestionats amb una barreja poc eficient de mala consciència, absentisme, oportunisme i poc sentit de la veritat. Per exemple, la Unió Europea permet que l’Estat turc –membre de l’OTAN- bombardegi la població kurda que alhora pateix els atacs de les tropes de l’Estat Islàmic. La pinça és veritablement diabòlica, els kurds estan enxampats entre dos enemics que busquen destruir-los. Aquest abús del govern d’Ankara treu legitimitat a moltes declaracions occidentals sobre el combat contra el fanatisme islamista i complica les respostes militars coordinades, imprescindibles.
Les poblacions europees han mostrat la seva solidaritat amb els refugiats i això –al costat de l’impacte mediàtic d’algunes històries tràgiques singulars- ha pressionat els governs de la UE, però no podem quedar-nos només amb aquest cantó optimista. Hi ha també molts europeus que contemplem l’arribada de refugiats com una amenaça i una molèstia, ciutadans que pensen que la Unió Europea és una fortalesa assetjada. A Alemanya, on el govern d’Angela Merkel ha apostat per fer una acollida exemplar de grans dimensions, han aparegut també brots xenòfobs –alguns de caràcter violent- contra els refugiats. En un moment en què els populismes i els grups d’ultradreta busquen esgarrapar vots enmig del desconcert dels patits tradicionals, el refugiat és utilitzat pels fabricants de por i ressentiment per aconseguir adhesions. Amb tot, és important de subratllar que els milers d’europeus que s’han mobilitzat per aturar aquest drama han palesat que la societat està viva i manté una consciència moral alerta, malgrat la crisi econòmica, el descrèdit dels partits i les disfuncions institucionals.
En aquest context, el papa Francesc ha tornat a ser, un cop més, una veu valenta davant de les malvestats. Aquest lideratge ètic global del Sant Pare té la capacitat d’anar sovint més enllà dels catòlics i del món eclesial, i sap com inserir-se en la gran política per col·locar un missatge que arriba amb força arreu. Malauradament, entre els polítics europeus, no proliferen les figures que podrien imitar amb autoritat l’actitud del papa Francesc, i que podrien impulsar més unitat entre els Estats europeus per fer front a desafiaments que depassen les lògiques clàssiques de les velles sobiranies, inservibles per arribar allí on cal en aquests moments.
Des del nostre petit recó europeu, al costat d’una mar Mediterrània que veu ofegar-se cada dia moltes persones desesperades que fugen de les bombes i l’opressió, som també interpel·lats per l’experiència extrema dels refugiats, i això ens obliga a fer tot el possible per activar la nostra memòria al servei dels que avui sofreixen. Venim d’un passat ple d’exilis i ensulsiades, som hereus d’un llegat de dolor que ens cal tenir ben present. Els que avui necessiten acollida i suport assenyalen –amb el gest més noble- la veritable naturalesa de la nostra preciosa llibertat.