01 feb 2016 La irrupció dels purs

Vivim temps d’irrupció del purs en política, sobretot a Catalunya. Es tracta de persones, de grups i d’organitzacions que es pretenen portadors d’una puresa original que els investeix d’una veritat que pot ser atractiva per a segons qui. Els purs apareixen en un moment de descrèdit de la política, crisi dels partits tradicionals i col·lapse de diverses institucions. Els purs s’adonen que aquest moment pot ser el seu moment. Afirmen no voler res per a ells, asseguren moure’s al marge dels interessos de part, repeteixen que la seva lluita no és per arribar al poder sinó per transformar el món on vivim. Parlen sempre en nom “del poble” i en nom “de les classes populars” i consideren que els mecanismes de la democràcia que tenim han de ser superats per assemblees permanents i una constant agitació del carrer. El seu ideal és el d’una ciutadania militant i mobilitzada. Un model de vida que redueix l’individu a membre d’una guerrilla/església sempre en lluita.

La primer característica dels purs és la fòbia a governar. La seva meta –diuen- és ocupar espais sense pressa, no pas contribuir a gestionar unes institucions que critiquen de dalt a baix. Per tant, el seu lloc preferit en la política és l’oposició, una zona de confort des de la qual poden eludir qualsevol responsabilitat i qualsevol pressió. Ser irresponsables davant el dia a dia els permet ser suposadament creïbles en prometre un demà fantàstic, una arcàdia on viurem feliços i haurem superat totes les contradiccions que encotillen la resta de representants polítics.

La segona característica dels purs és proclamar la coherència com a principal categoria rectora de l’exercici polític. De fet, els purs s’aferren tossudament als grans principis perquè tenen pànic de la complexitat que comporta aterrar en la realitat sempre híbrida, fatigant, grisa i insatisfactòria de qui ha de prendre decisions. La coherència és, en aquest cas, una cuirassa per aïllar-se solemnement de la necessària decepció que comporta passar de les grans idees a les accions, com sap qualsevol que hagi tingut alguna mena de responsabilitat relacionada amb la cosa pública. Insistir en la coherència no és altra cosa que postergar el pacte delicat entre els objectius que et marques i l’assoliment possible d’aquests. Qui col·loca la coherència en el centre de la pista només pot aspirar a guanyar per KO, un extrem poc habitual i poc recomanable en una democràcia basada en el pluralisme i els equilibris entre majories i minories. Els projectes polítics més coherents –ens ho diu la història- poden ser una gran monstruositat.

La tercera característica dels purs, i la més important, és confondre interessadament puresa amb regeneració democràtica. És evident que hi ha una demanda creixent de regeneració davant de les diverses avaries del sistema democràtic, que inclouen la corrupció, la llunyania dels administrats, la incompetència, la poca transparència de les decisions i l’endogàmia vertical dels partits. Totes aquestes patologies generen malestar en els ciutadans, que exigeixen una manera més oberta, clara, propera i eficient de governar. Regenerar els conductes i les maneres de la nostra vida pública és urgent, però això no té res a veure amb una visió purista  del sistema. La puresa no vol corregir allò que es fa malament, pretén guiar una conducta immaculada que eviti –per damunt de tot- el tracte arriscat amb tot el que és vist com a impur. La contradicció és radical: la política és, per definició, un combat obscur entre tota mena de forces i és també –com ens va advertir Max Weber- un pacte amb el diable. Política és baixar a l’arena amb prou flexibilitat per no convertir els principis –necessaris però no absoluts- en un fre a qualsevol decisió.

Els purs –moguts per una indigestió de doctrina i de dogmatisme- no volen admetre la naturalesa tràgica del fet polític, detesten el moment en què tota empresa política ha de transformar-se en un pacte per superar el fatalisme del mal menor. Els que porten la bandera de la puresa ho volen tot i ho volen en condicions mai imaginades abans, d’aquí el seu menyspreu cap a la resta d’opcions, que consideren impures i, per tant, indignes, perverses i enemigues. A ulls del pur tothom és un traïdor, tothom està en falta, tothom contribueix al mal. La superioritat moral dels purs expressa aquesta terrible incapacitat per comprendre la veritat de l’altre i la seva legitimitat en la discussió democràtica. Òbviament, tot pur és un fanàtic i és també, potencialment, un totalitari, perquè la puresa, per a realitzar-se, ha d’eliminar tot el que impedeix el seu avenç i el seu domini per a salvar la comunitat, la nació o la humanitat entera.

Com ha escrit Lluís Duch a l’assaig titulat L’ambigüitat de la puresa, “tant en les religions com en els sistemes polítics de tots els temps, l’apel·lació a la puresa posa en marxa la dinàmica de l’exclusió, gairebé sempre basada en la dicotomia ortodòxia/heterodòxia, que té la funció d’assenyalar i bandejar les anomalies religioses o polítiques que, des del punt de vista d’una determinada ortodòxia, no poden tenir ni un lloc ni un espai on establir-se i desenvolupar-se.” L’exclusió converteix la democràcia pluralista en una altra cosa i tendeix a fer impossible les decisions, que queden a mercè de l’arbitrarietat entotsolada dels designis de l’assemblea dels purs. Aquests, assumint el paper de vigilants suprems de l’ortodòxia que correspongui a cada moment, sempre troben motius per impugnar les paraules i les accions dels adversaris, sempre descobreixen senyals per a sospitar de qui no forma part del cercle de les túniques blanques. El diàleg, la negociació i el pacte es fan impracticables.

A Catalunya, des de fa un cert temps, una part de la societat ha decidit donar ales als venedors simpàtics de la puresa, la qual cosa ha tingut i tindrà conseqüències molt negatives en la plasmació d’una política responsable que vol –aquesta sí- transformar la realitat d’acord amb dinàmiques democràtiques d’alta complexitat. En les societats madures, els purs no passen mai d’un determinat llindar electoral i social, romanen en el testimonialisme més estricte i no influeixen gaire. Aquí, malauradament, som tan originals i tenim una concepció tan pueril del poder que hem decidit donar la clau de molts anhels col·lectius als més purs d’entre els purs. La puresa d’uns pocs contra la il·lusió de molts. Ho pagarem molt car.