06 mai 2016 L’home improbable
L’èxit de Donald Trump a les primàries del Partit Republicà és la faula perfecta de la política contemporània: vet aquí que, contra tot pronòstic, la figura més extravagant del panorama assoleix la meta i serà candidat a la presidència de la pri-mera potència democràtica del planeta. Trump era l’home improbable, tractat amb menyspreu i conya per l’ e stablishment i pels analistes, el típic milionari que diu “jo sí que faré funcionar aquest país”. Però l’home improbable ha trencat la narrativa que el condemnava a cremar-se com a friqui de luxe i, finalment, s’enfrontarà a Hillary Clinton, la candidata demòcrata que encarna tot allò que els potencials votants de Trump odien: els precaris equilibris d’un sistema que consideren que els ha fallat. Trump no és el primer outsider extravagant en aquesta cursa, però sí que és el que arriba més lluny.
Si he llegit bé les cròniques de Jordi Barbeta i altres corresponsals, l’atractiu principal de Trump rau en tot allò que no és: no és un polític professional, no és un orador sofisticat, no és un estadista, no és un líder de visió, no és un practicant de la correcció política, no és un ideòleg sòlid, no és un lluitador heroic… És un tipus que parla exactament com parlen els electors que vol pescar i és un tipus que ha connectat amb el que podríem anomenar “l’americà blanc de classe mitjana empobrit i emprenyat”. Trump és vulgar, masclista, xenòfob i homòfob, i ataca les elits de Washington DC. És l’home de negocis que promet portar les coses de la República com es porten les coses d’una empresa privada, fal·làcia clàssica –però eficaç– que hem escoltat dotzenes de vegades i que eludeix una veritat tan dura com innegable: el tipus de decisió que pren un governant no té res a veure amb el tipus de decisió que pren qualsevol altra persona, inclosos els que són al capdavant de grans firmes industrials i financeres. I el tipus de responsabilitat d’un cap de govern no és –ni de lluny– el tipus de responsabilitat que tenen els propietaris i els alts directius d’una corporació dedicada a produir béns o serveis. Per això molts s’inquieten davant la possibilitat que Trump s’assegui al despatx oval.
Però aquesta història no va sobre el populista Donald Trump. Va sobre els que el van menysprear, els que no van fer prou per aturar-lo a temps, els que no van preveure aquest escenari, els que no van saber escoltar les queixes d’una part de la societat, els que aplicaven el pilot automàtic a la realitat. Trump omple un espai que algú ha abandonat, i ho fa amb simplificacions i propostes a la defensiva, consignes pensades per arrelar en el desconcert davant de canvis que costen d’entendre. Trump ja no és improbable i em fa gràcia que –des d’aquí– ens mirem aquesta pel·lícula imprevista amb el posat del que se sent molt superior.