14 jul 2016 80 anys després d’allò

Dilluns que ve farà vuitanta anys de l’esclat de la guerra. La guerra –anomenada així escaridament, com ho feia la meva mare– és la Guerra Civil, esclar, la que arreu del món és coneguda com a Guerra d’Espanya. Jo vaig néixer trenta-un anys després del començament d’aquella tragèdia, quan tres dels meus quatre avis encara eren vius i recordaven tot el que havia passat entre 1936 i 1939. Els meus pares –nens de la guerra– també han tingut sempre molt viva la memòria dels episodis relacionats amb aquella època, la qual cosa em va servir per accedir a una forma de coneixement del passat recent que no és només el de la ciència històrica sinó el de l’experiència i la reelaboració dels records traumàtics. En el meu interès per les rela­cions entre el periodisme, la literatura i la memòria col·lectiva hi ha l’impacte que em van causar de nen i adolescent –en trobades familiars– els relats viscuts de les persones grans sobre aquells dies. Mai oblidaré –per exemple– la força amb què van contar-me els detalls de les batalles el meu oncle Llorenç Prat i el senyor Francisco Sastre, excombatents republicans que rememoraven davant d’una criatura encuriosida les seves peripècies més dures. Després, en fer-me adult, quan la curiositat va portar-me a llegir a fons sobre la Guerra ­Civil, vaig anar col·locant retalls de memòries enmig de les dades i les anàlisis dels historiadors.

No podem escapar –com a societat– del pes de la guerra, tot i que comencen a arribar a llocs de responsabilitat moltes persones que de la Guerra Civil només en tenen una explicació acadèmica –en el millor dels casos– o una idea general, filla de l’escola i de la divulgació dels mitjans. Els politòlegs de l’Equipo Piedras de Papel han explicat molt bé (al llibre Aragón es nuestro Ohio) la influència de la guerra en la política actual: “Hi ha una relació molt estreta entre com s’ubiquen els ciutadans en l’escala ideològica i el bàndol en el qual va lluitar la seva família durant la guerra, especialment intensa en la dreta. Mentre que un 63% dels qui es defineixen en l’extrema esquerra i un 46% dels que es consideren d’esquerres declaren que la seva família simpatitzava amb el bàndol republicà, un 50% i un 77% dels qui se si­tuen en la dreta i l’extrema dreta, respectivament, afirmen que les seves famílies simpatitzaven amb el bàndol na­cional (Estudi 2760 CIS)”. El canvi generacional –la biologia– acabarà diluint el pes d’aquell conflicte tan dolorós, però no sembla que això sigui tan ràpid com ­alguns es pensaven en elevar a categoria fundacional de la transició la paraula ­consens. Per als meus fills la guerra de Cuba i la Guerra Civil seran el mateix, no pas per a mi.

Antonio Cazorla, en un llibre molt recomanable titulat Miedo y progreso. Los españoles de a pie bajo el franquismo, 1939-1975, fa una reflexió sobre el final de la dictadura que, en vista de certes actituds actuals, mereix molta atenció: “L’hegemonia del valor social de pau i l’acceptació creixent del de tolerància no només van limitar la viabilitat futura de la dictadura, un cop mort Franco, sinó que també van forçar que el llenguatge i el posicionament dels grups que proposaven un canvi polític s’adaptessin al desig majo­ritari de concòrdia. Per aquesta raó, els discursos radicals de l’oposició –especialment si portaven records associats a la ­violència o a la Guerra Civil– no van trobar un suport popular significatiu durant la transició a la democràcia, ni èxit electoral quan aquesta es va instaurar”. En aquest sentit, em sembla que el procés mental –i emocional– que va fer la generació dels meus pares encara no s’ha analitzat a fons. De la por i la gana a un cert progrés econòmic, passant per l’anestèsia i la implantació de la corrupció estructural que és tota dictadura. El record del 18 de juliol que tenien els nostres progenitors va ser sotmès, rutinàriament, a la propaganda del franquisme, una factura que encara paguem. El vencedor va dir com s’havia de recordar tot. És ara que, afortunadament, tenim el dret i el deure de mirar enrere com si fóssim gent sense por.