22 set 2016 Comparacions estimables
Els bascos i els gallecs votaran diumenge per triar qui ha de governar les seves respectives autonomies, i ho fan quan la política de Madrid és com el carro dins del fang. L’entrevista recent de La Vanguardia al lehendakari i candidat del PNB ha fet parlar molt, per allò que deia i també per allò que callava. A Catalunya, sempre hi ha hagut un interès per les coses dels bascos, la qual cosa ha generat –a vegades i en certs entorns– una actitud d’imitació més sentimental que intel·ligent. Ara passa un fenomen desconcertant, fins i tot divertit: després de dècades de basquitis en part del món nacionalista català, avui són sectors que no es consideren nacionalistes els que volen inspirar-se i emmirallar-se en els aires d’Euskadi. Com que sempre vaig criticar l’excés d’un nacionalisme català ingenu que volia ser basc crec que puc criticar també la sobtada –sobreactuada– passió pel Govern de Vitòria i el partit fundat per Arana que els ha agafat darrerament a alguns i algunes, entre els quals hi ha dirigents dels comuns.
Que el nacionalisme català i el basc són molt diferents és cosa que se sap o s’hauria de saber. Diria que els que ho han de saber ho saben, sobretot a la capital d’Espanya. A més, també és radicalment diferent la manera com allò basc (i el basquisme) és observat i narrat per la cultura política espanyola, des de fa cent anys fins avui. Per resumir-ho: mentre la catalanitat i el catalanisme han estat tractats sempre com una anomalia incomprensible en el conjunt espanyol, la identitat basca i el basquisme encaixen prou bé i no desperten les reaccions furibundes que provoca el fet català i especialment els catalans que expressen ser una nació. Això ha estat així fins i tot durant els anys en què el terrorisme etarra era més intens, recordeu les manifestacions amb pancartes on es podia llegir “Vascos sí, ETA no”. Per als poders de Madrid, el foralisme d’Euskadi i Navarra és una fórmula no qüestionable, la qual cosa queda ben clara a la Constitució del 1978.
En aquest sentit –i fins l’aparició d’UPyD i Ciutadans– el consens sobre el concert fiscal ha estat unànime. D’altra banda, mentre el catalanisme polític va fer bandera –des del seu naixement com a moviment modern– de la voluntat d’intervenció a fons en la política espanyola, el basquisme ha anat a Madrid sense cap interès per reformar l’Estat, només amb l’objectiu –ben legítim, esclar– de reforçar les seves posicions com a conductor d’un autogovern que –de facto i gràcies al concert– és gairebé confederal. Els basquistes no han dit mai com s’ha d’organitzar Espanya, han parlat –sobretot– dels seus assumptes. Els catalanistes –fins a l’any 2012– no s’han cansat de fer propostes per vincular l’autogovern a “la otra forma de hacer España”, per dir-ho com el lema de l’efímer PRD que va impulsar Miquel Roca. Dues potes, fins fa dos dies: reconeixement nacional de Catalunya i posada al dia d’Espanya. Però com més ha volgut intervenir el catalanisme en el Govern d’Espanya més s’ha consolidat i difós la idea de Catalunya com a anomalia.
El gran historiador Vicente Cacho Viu ens ha deixat lúcides pàgines sobre el catalanisme com a factor de modernització de l’Estat i la societat espanyoles. Però no penseu només en Cambó i la seva atropellada i controvertida experiència, aneu més enllà: Pasqual Maragall i els Jocs Olímpics del 1992 són també part d’aquest corrent de fons històric, i el seu cant del cigne brillant; sense Barcelona no existiria el nacionalisme català, Catalunya hauria estat una altra Occitània i avui la llengua catalana només serviria per dir el vers de Nadal. Els ignorants encara es refereixen al nacionalisme català com un moviment de trabucaires de comarques quan és –molt abans ja del 1901– un projecte plenament urbà que mira cap a París, perquè si mira cap a Madrid –penseu en la crisi del 1898– es deprimeix.
Hem d’escoltar Urkullu amb atenció. Però també hem de tenir memòria: si Rajoy hagués acceptat parlar d’un nou pacte fiscal, molts dels que avui són independentistes no en serien, començant per Mas. Si la caixa de la Generalitat, que és l’administració que proveeix els ciutadans –entre d’altres– dels serveis de salut, educació i polítiques socials no fos víctima d’un greuge fiscal estructural, la mutació política de les classes mitjanes moderades no s’hauria produït. Les coses no passen sense motiu. L’autonomia basca no té cap problema de caixa, com és notori, i això permet una gran tranquil·litat d’esperit a l’hora d’analitzar els escenaris. Si a això hi sumem el final de la violència, veiem un país altament motivat que ara té el repte de reinventar-se, la qual cosa és apassionant. Però és justament el final d’ETA el que ens recorda que, segons es va dir un dia a Madrid, “en absència de violència” es pot parlar de tot. L’independentisme català d’avui és un moviment impecablement pacífic i democràtic i, per tant, no hauria de ser tractat com una organització criminal. Les democràcies fortes parlen de tot i no porten un problema polític als tribunals.