23 set 2016 Alliberar els carrers
Unes 2.000 ciutats arreu del món van celebrar ahir el dia Sense Cotxes. Barcelona també, per descomptat. Diuen que aquesta jornada es fa per conscienciar la gent perquè faci servir els transports públics, però no m’ho crec pas. És una iniciativa que serveix, sobretot, perquè les autoritats es reivindiquin com a portadores de bones intencions. La senyora de l’Ajuntament que s’ocupa d’aquests assumptes va amollar ahir una expressió que em sembla molt interessant per copsar el rerefons d’aquesta gran representació: “Alliberar el carrer”. Tu dius alliberar en unes declaracions davant la premsa i, a partir d’aquell moment, tu tens la raó i qui et qüestioni és una mala bèstia opressora (dels carrers, en aquest cas). És un verb –alliberar– que suggereix felicitat, ànimes joioses anant en bicicleta a la feina, veïns fent barbacoes als xamfrans, nens fent classe a l’aire lliure, avis i àvies ballant a la calçada… Les utopies d’antany tenen un biaix tètric, però alliberar el carrer de cotxes és una utopia simpàtica i realitzable (unes hores) i això és perfecte per recordar qui són els bons i qui són els dolents de la pel·lícula. El dia Sense Cotxes és un exorcisme per foragitar els dimonis del sistema o fer-ho veure.
Alliberem-nos. La qüestió és alliberar-se, encara que es compliqui la vida al personal que ha de desplaçar-se. No perdem de vista que vivim un moment de grans idees. Tu ets republicà, i molt d’esquerres, i molt del 15-M, i molt de la democràcia real, però et toca governar i, llavors, descobreixes que les utopies que anaves predicant has de guardar-les al calaix. I has de cridar gerents de la casta corrupta que havies denunciat perquè et treguin les castanyes del foc. Tu tenies boníssimes intencions però el sistema (vas repetint per excusar-te) no et deixa fer la revolució que vas vendre. I la teva praxi institucional s’estimba contra la pura i dura realitat. Però sempre hi ha esperança, quan s’està del costat bo de la força, i no em refereixo a la sort de tenir una oposició endormiscada. Els petits canvis són poderosos –el Capità Enciam és un referent– i no cal que arribis a l’illa d’Utopia, pots muntar la superilla del Poblenou, que sembla més assequible. Les revolucions comencen avui per moure les parades de l’autobús, abans començaven de manera menys amable, és tot un progrés. Si el veïnat no ho acaba d’entendre, deu ser perquè necessita més pedagogia i alliberar-se dels prejudicis petitburgesos.
Estem en bones mans. Serem alliberats, ens agradi o no. Perquè això de les bones intencions no és privatiu d’un sol partit, com va quedar clar ahir. Polítics de tot color –fins i tot persones suposadament d’ordre– van fer-se la ridícula selfie per demostrar que (per un dia) agafaven el bus o el metro. No en vaig veure cap a rodalies de Renfe.