03 oct 2016 PSC: o caixa o faixa

El cop perpetrat a la direcció del PSOE és una gran oportunitat per al PSC. Pot triar entre acabar de morir per inanició o aprofitar per reinventar-se com a opció que no giri l’esquena a la gran majoria social –al voltant del 80%– que vol votar el futur de Catalunya. No cal que el PSC es faci independentista, en té prou de no quedar al costat del PP i de C’s tot exercint com a peça d’un bloqueig injustificable en una democràcia del segle XXI. Miquel Iceta i Núria Parlon –que disputa el lideratge al primer en les primàries del pròxim dia 15– han perdut perquè ­ambdós feien costat al derrocat Pedro Sánchez i, per tant, no tindran el favor de Susana Díaz ni capacitat d’influir en la nova etapa; els cosins valencians i mallorquins –tot i les seves reticències– no s’han jugat la vida pel secretari general defenestrat, la soledat del PSC és evident. D’altra banda, si finalment el PSOE facilita que Rajoy faci govern, és des­criptible la reacció que tindran les bases del socialisme català, aquelles que tenen gravat en l’ADN un lema inventat –diuen­– per Pepe Zaragoza: “Si tu no hi vas, ells tornen”.

Divendres vaig escriure en aquestes pàgines que “el PSC –i això és més important que no sembla– ha triat el bàndol que no li agrada a l’Ibex 35, cosa que seria inexplicable sense l’existència d’un moviment independentista tan ampli”. L’explicació és clara: “Iceta –vaig afegir– sap que, si triomfa el cop a Ferraz, el socialisme català culminarà la seva extinció en benefici d’Ada Colau, que accepta el dret a decidir”. Les forces de l’immobilisme s’han imposat. Som al cap del carrer. Si la direcció del PSC –sigui amb Iceta o amb Parlon al capdavant– no trenca amb el PSOE, els comuns i l’alcaldessa de Barcelona ocuparan còmodament el seu espai, per decantació “na­tural”, sempre que rebaixin el populisme per atraure també aquells sectors so­cialdemòcrates que ara s’han quedat ­orfes definitivament. Per cert, també és un bon moment perquè ERC s’obri als catalanistes del PSC que es resistien a anar-se’n.

O caixa o faixa, per dir-ho com Prim. El PSC ha de triar entre extingir-se com a sucursal d’un PSOE inservible per al votant de centreesquerra o intentar un renaixement mitjançant l’adéu solemne a Ferraz i la revocació del pacte d’unitat socialista del 1978. Aquell acord defensat per Reventós, Serra, Obiols i altres va representar una unitat subordinada sempre al dictat del socialisme meridional, que era el de González i ara és el de Díaz. Josep Pallach –que va morir el 1977 abans de les primeres eleccions– no veia clara aquella confluència. Com a federalista autèntic –no retòric–, Pallach volia un PSC totalment autònom, una visió que va resultar perdedora durant la transició. Ara, amb prou perspectiva per certificar els estrets límits de la influència del PSC dins del socialisme espanyol, es pot afirmar que Pallach tenia raó.