01 oct 2016 És bruta i és mediàtica
Sovint apareix el terme “guerra bruta” i l’anem repetint com si res. Arran d’una estranya conversa divulgada pels mitjans de comunicació entre el ministre de l’Interior i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, es va parlar molt -fa pocs mesos- de guerra bruta de l’Estat contra diversos polítics catalans compromesos amb el moviment independentista. Fa uns anys, era d’ús corrent l’expressió “guerra bruta contra ETA”, en referència a accions irregulars promogudes per instàncies oficials per combatre el terrorisme amb mètodes molt semblants als de l’enemic.
Si es fa servir el concepte guerra bruta, deu ser perquè acceptem, tàcitament, que hi ha també una “guerra neta”. En aquest sentit, potser fóra més exacte parlar de “guerra clandestina”, de “guerra para-oficial” o de “guerra secreta”. L’adjectiu “bruta” suggereix que les formes i els instruments del combat queden al marge de les regles de la guerra, això vol dir sense cap límit i sense els protocols que diuen observar les parts d’un conflicte armat més o menys convencional. Val a dir que les regles de la guerra -ho sabem prou bé- acostumen a ser negligides arreu i de forma habitual, per desgràcia de les poblacions civils atrapades en els escenaris bèl·lics. I què passa quan el conflicte es produeix en termes democràtics i sense trets ni bombes?
En el cas de Catalunya, és un fet provat que l’independentisme planteja una demanda política sense cap mena de temptació armada. El moviment favorable a un Estat català independent insisteix en el dret a decidir, la celebració d’un referèndum i la necessitat de consultar la ciutadania per donar una sortida política a un problema de dimensions històriques. Els independentistes catalans no tenen altra força que la de les manifestacions multitudinàries, el vot a formacions compromeses amb aquest full de ruta i la projecció internacional d’aquesta causa. L’Estat espanyol, en canvi, té a la seva disposició fiscals, jutges, policies, serveis secrets i tota mena de servidors públics amb capacitat d’amenaça, coerció i punició d’acord amb una legalitat que els partidaris de la independència consideren parcial i bel·ligerant en contra dels seus interessos. La batalla és asimètrica, desigual i desequilibrada en favor de l’Estat espanyol.
El que ahir era possible avui no és recomanable. L’Estat espanyol forma part de la Unió Europea i no actua -no pot fer-ho- com ho feia vuitanta anys enrere. Una resposta armada contra l’independentisme pacífic i democràtic tindria dificultats per justificar-se en el cotext internacional. Cap estat membre de la UE pot imitar la Rússia de Putin sense posar en crisi la seva naturalesa democràtica. Dit això, l’Estat espanyol no necessita treure la guàrdia civil ni l’exèrcit al carrer perquè té el Tribunal Constitucional i els tribunals ordinaris, que exerceixen com a dic de contenció de qualsevol decisió política que sigui interpretada com un pas cap una eventual secessió. La guerra declarada -la que es fa oficialment- contra els partidaris de la independència és una guerra que protagonitzen -sobretot- fiscals i jutges, per ara.
I l’esmentada guerra bruta? Estem en disposició de dir sense caure en suposicions i conjectures que la guerra bruta contra l’independentisme és una guerra essencialment informativa, comunicativa i mediàtica. Ho és en els mitjans convencionals, a les xarxes socials i també en els circuits discrets o secrets per on circulen dades certes, rumors, falòrnies, delacions i soroll. Qui té la informació té el poder, qui aconsegueix imposar un relat pot vèncer. A diferència del que passa en les guerres convencionals (on es tracta de destruir fàbriques d’armament, infraestructures bàsiques i serveis essencials d’una ciutat o un país), en una guerra informativa l’objectiu es destruir la reputació i la credibilitat de l’enemic. Una idea val el que valen aquells líders que la defensen, aquest és el punt de partida dels que han considerat que la defensa de l’statu quo es pot situar per sobre de les més elementals regles de joc democràtiques. És una premissa terriblement eficaç en un context de descrèdit accentuat de la classe política.
La guerra bruta és, ara i aquí, una guerra informativa que es desenvolupa a partir de la barreja sistemàtica de veritats i mentides. Si les proves que incriminen algú no existeixen, es fabriquen sense manies. Això es combina amb la col·locació estratègica del focus informatiu de manera intensa i reiterada sobre uns fets i uns actors públics mentre se silencien altres esdeveniments. Existeix allò que apareix als mitjans, aquest és el veritable poder. Per exemple, pocs mitjans no catalans van explicar amb detall el que el ministre Fernández Díaz i el magistrat Daniel de Alfonso van comentar en el despatx oficial del primer. Sense la col·laboració de diaris i cadenes de ràdio i televisió, aquesta guerra bruta simbòlica no seria possible, perquè els mitjans són els altaveus que difonen allò que acaba generant un determinat marc d’interpretació i també, en molts casos, un judici mediàtic que té transcendència sobre la realitat. I són també els que poden convertir en irrellevants fets d’una importància innegable per a l’interès general.
La violència de les armes ha estat substituïda per la violència del relat. És una violència que no rebenta cossos però pot rebentar la vida i la carrera de qui sigui. Qui té el poder de coerció i punició no només vol guanyar la batalla, vol que quedi clar qui domina i qui és el fort, vol representar i subratllar de manera exemplar -com en el càstig que els pares fan a les criatures que no creuen- que una de les parts del conflicte no té res a fer i que no podrà escapar a un final dolorós. Desmoralitzar l’enemic és tan o més important que aconseguir criminalitzar-lo, ferir-lo o aturar-lo. La guerra bruta -amb la càrrega de cinisme i arbitrarietat exhibida que comporta- cerca aquesta fractura moral del contrari davant d’una derrota que s’anuncia -la propaganda no descansa- inevitable.
Ara, el més rellevant, des del punt de vista històric, és que la guerra bruta mediàtica posa a prova les conviccions democràtiques i el nervi moral de la societat que permet, tolera, justifica, relativitza i empara aquesta manera de resoldre un problema col·lectiu. L’enemic és denigrat, ridiculitzat i demonitzat manta vegades perquè el seu sotmetiment a un veritable estat d’excepció encobert obtingui un alt consens social i no generi incomoditat en aquells que se situen al costat del contendent més fort. A la vista dels silencis que envolten determinades actituds i procediments a l’Espanya d’avui, que cadascú tregui les conseqüències que vulgui.