01 nov 2016 La globalització com a malentès

Per poc que hom parli amb persones estrangeres i per poc que hom viatgi fora dels circuits del turisme estandarditzat o per a fer negocis, és fàcil de comprovar que l’anomenada globalització no és exactament allò que sovint pensem o diem que és. Hi ha un malentès de grans dimensions que tendeix a desfigurar totes les mirades i tots els judicis que fem. Hem acceptat que vivim en un món global perquè hi ha fets provats que abonen aquesta tesi, però donem un significat gairebé holístic —mecànic també— a aquesta descripció, mentre que, en realitat, es tracta d’un fenomen irregular, intermitent i parcial, que afecta més unes parts de l’existència que d’altres.

L’expansió de mercats veritablement internacionals més una cultura popular de masses planetària més l’ús de l’anglès com a llengua franca de milions de persones creen en conjunt un escenari radicalment diferent del món en què —per exemple— va néixer la revista que teniu a les mans. En aquest escenari es mou una petita, però activa elit que pensa i fa a escala global, amb referents compartits: financers, empresaris, científics, artistes, acadèmics, periodistes, religiosos, polítics i responsables d’organitzacions no governamentals. Tots aquests personatges projecten i multipliquen la façana global del món i, d’altra banda, el seu protagonisme mediàtic contribueix d’una manera poderosa a donar la sensació que les realitats locals retrocedeixen o es difuminen inexorablement.

La força de la cultura popular de masses —notícies, esports, cinema, música, videojocs, best-sellers literaris i xarxes socials— dóna lloc, en aquells que no són elit, a alguns vincles que no tenen res a veure amb les lleialtats que provenen de l’arrelament a un territori i una tradició. La deslocalització que representa aquesta cultura popular massiva conviu amb els marcs mentals que són generats per allò proper i allò genuí en àmbits com la família o l’escola. De resultes d’aquesta barreja sorgeix el que alguns han anomenat una visió glocal (global i local alhora) i també una tensió entre elements que, d’una manera o d’una altra, són la base de les identitats personals i col·lectives. La nostra identitat és la suma del que prové d’aquesta doble vivència: arrelats i globalitzats, sense adonar-nos que —molt sovint— el que circula en els canals mundials no deixa de ser —òbviament— un element local que ha aconseguit un èxit inesperat. Alguns exemples: el còmic japonès anomenat manga, el western cinematogràfic nord-americà o la pizza italiana. Res neix essent global.

La vida quotidiana de la immensa majoria que habita aquest planeta es regeix per pautes i marcs mentals de tipus local, malgrat una primera falsa impressió. I no penso només en les persones que viuen en un llogarret perdut enmig dels Andes, les que viuen en una illa petita del Pacífic o  es que habiten zones desèrtiques d’Àfrica o d’Àsia. Penso en els milions que s’apleguen en pobles, ciutats i metròpolis de l’Europa occidental i de l’Amèrica del Nord, per esmentar àrees on donem per fet que l’etiqueta global ha convertit els individus en cosmopolites per defecte. Les famílies de l’àrea metropolitana de Barcelona, dels suburbis de Londres o de la rodalia de Nova York ballen —segurament— la mateixa cançó de moda i veuen la mateixa sèrie a la televisió, però prenen decisions a partir de coordenades en què l’ascendent del factor local és el principal, per no dir el determinant. Les mateixes empreses que us expliquen que viviu en un planeta global, després, a l’hora de la veritat, s’adapten amb molta cura a cada mercat perquè saben que el ciutadà/ consumidor de Berlín té molt poc a veure amb el ciutadà consumidor de Mèxic DF. No serà sobrer recordar que l’Església catòlica —agent globalitzador avant la lettre— és experta a adaptar el seu missatge d’una manera eficaç a públics i contextos culturals ben diferents.

Els discursos sobre la globalització tendeixen cap als extrems: o entusiasmes ditiràmbics o crítiques apocalíptiques. Fujo d’aquesta trampa. El que més m’interessa és subratllar els límits reals de la globalització com a motor generador de noves mentalitats i de nous estils de vida, per contribuir a un debat que parteixi del que hi ha i no pas del que sembla que hi ha. Que les decisions d’una companyia comercial amb seu central a Los Angeles poden portar —malauradament— a l’atur milers de persones que viuen a Bombai, Casablanca o Moscou és tan cert com que aquestes persones no viuen ni pensen d’acord amb el que es fa a Los Angeles, sinó que mantenen valors, actituds, comportaments i preferències que responen a vincles amb allò proper des del punt de vista geogràfic, històric, lingüístic i cultural.

Per tot això que hem apuntat és lògic que la política sigui un camp de joc estatal/nacional malgrat les forces globalitzadores i els discursos solemnes plens de bones intencions i de tòpics. Sovint se subratlla la contradicció de viure a mercè de mercats mundials i sota governs incapaços de teixir polítiques d’abast global, la qual cosa genera un curtcircuit en la governança. El cas dels refugiats sirians que volen trobar una nova llar a la Unió Europea és, en aquest sentit, paradigmàtic: les sobiranies estatals són la pauta, per damunt del projecte europeu, de l’imperatiu humanitari, dels compromisos signats pels mateixos governs i de la necessitat de coordinar solucions a un repte de dimensions enormes. Els populismes antiglobalitzadors —de dretes i d’esquerres— subratllen els impactes negatius del nou escenari mentre amaguen i menystenen els impactes positius. Entre d’altres coses, els populistes diuen a la gent que la seva identitat està en perill, mentre que això, en realitat, en la majoria de casos, no és cert. L’islamisme radical i els moviments xenòfobs europeus i nord-americans tenen en comú un odi visceral cap a tot allò que interpreten com a globalització, encara que n’utilitzin la tecnologia i molts del seus avantatges. Filar prim i separar el gra de la palla és essencial per a pensar estratègies intel·ligents, més que deixar-se portar per la pori per un esperit defensiu primari i basat en prejudicis, mitges veritats i fal·làcies.

Som ciutadans d’un món petit i gran alhora. La globalització ens influeix (en alguns àmbits més que no voldríem), però no ens ha canviat de dalt a baix. Les velles lleialtats experimenten transformacions, però encara són les que més pesen a l’hora de donar-nos sentit i eines per a viure i relacionar-nos. És apassionant —malgrat totes les incerteses i tots els problemes— assumir aquesta complexitat i intentar no perdre la brúixola durant aquest viatge.