25 nov 2016 Sobre morts i vius
Atès que la política sempre és una representació, la mort –com a veritat incontestable– té el poder d’aturar la funció uns instants i de recordar a públic i actors que som en un teatre i que la vida –com deia el poeta– és a fora el carrer, passant fred. El traspàs de Rita Barberá fa que els llums de la sala s’encenguin durant uns minuts, mentre el personal no sap què fer. Però el desconcert dura molt poc: ràpidament, tothom torna al seu lloc, s’il·lumina l’escenari i la difunta passa a ser un assumpte més dels diàlegs que mantenen els personatges. La mort i els seus rituals acaben generant un teatre dins del teatre, perquè l’espectacle sempre ha de continuar, que cantava Freddie Mercury, desaparegut fa ja un quart de segle. Si l’espectacle passa per les urnes, això és encara més cert.
En totes les guerres, els bàndols acostumen a concedir a l’enemic el dret d’enterrar els seus morts amb certa tranquil·litat. És cert que, a vegades, aquesta regla no es compleix, només cal pensar en les fosses de la nostra guerra civil; en certes lluites acarnissades, quan els odis són de plom, s’aprofita fins i tot el funeral de torn per atacar els altres, com ha passat en enterraments d’organitzacions mafioses, terroristes i similars. La política –si capgirem la coneguda frase de Clausewitz– és la continuació de la guerra per altres mitjans i, per tant, té amb la mort una relació equivalent. Per això, el més interessant de les darreres hores és observar el que tècnicament s’anomena “foc amic”. Fins i tot més que els intents (diguem-ne poc elegants) de la direcció del Partit Popular d’establir un marc d’interpretació segons el qual els mitjans i l’oposició són culpables del final sobtat de l’exalcaldessa. “Video killed theradio star”, cantaven The Buggles quan servidor era un preadolescent.
El respecte als morts és prepolític, cosa que Pablo Iglesias no ha volgut saber ara ni els populars van voler saber quan va traspassar José Antonio Labordeta o quan s’esmenta el nom del president Lluís Companys. Sectarismes creuats. En canvi, l’alcalde de València, Joan Ribó, ha estat impecable, com han estat molt ben triades les paraules del diputat Gabriel Rufián per explicar que cada moment exigeix una determinada actitud. La mort no millora la trajectòria de Barberá, però la sobreactuació no dóna més raó als uns ni amaga la responsabilitat (vergonyosa) dels altres. La política sense compassió condueix al canibalisme.
Dit això, faríem un mal favor a la veritat si no recordéssim que tots els morts no són iguals. Hi ha excepcions. Per exemple: la mort de qualsevol dictador provoca una alegria que, òbviament, no ha de ser dissimulada: Per això –des dels temps de Pèricles– cal saber administrar els dols, els homenatges, les indignacions i els panegírics. Per respecte als vius, sobretot.