19 des 2016 La presó de Prat
El TC pot acabar inhabilitant quatre membres de la Mesa del Parlament, els tres de Junts pel Sí i el de Catalunya Sí que es Pot. Després del recent capítol amb Carme Forcadell com a protagonista, arriba un nou episodi de pressió de l’Estat contra la majoria democràticament representada a la Cambra catalana. La via de coerció judicial contra els polítics i partits que demanen el referèndum (no només contra els independentistes)
no s’atura. El plantejament de Rajoy i del PP és molt clar: es tracta de pressionar el bloc sobiranista tot buscant dos efectes: incrementar les divergències internes i alimentar la por en càrrecs electes i funcionaris. La gesticulació d’un diàleg buit és la salsa que acompanya l’exhibició de força.
En veure la presidenta del Parlament al TSJC, he pensat en Enric Prat de la Riba. Del president de la Mancomunitat en tenim avui una imatge d’home d’ordre, ideòleg i governant modern. Però no es coneix gaire que el jove Prat va ser empresonat per l’Estat espanyol l’any 1902, per la seva condició de director de La Veu de Catalunya, portaveu de la Lliga Regionalista. Prat es va sotmetre a un consell de guerra arran de la reproducció al diari que dirigia d’una carta publicada a L’Indépendant, de Perpinyà, firmada pels dirigents d’un sindicat vitícola que especulaven amb una Catalunya lliure.
La vaga general de febrer d’aquell any a Barcelona havia comportat la declaració de l’estat de guerra i els militars tenien poders excepcionals. La intenció de Madrid era evident, com han explicat els historiadors Albert Balcells i Josep M. Figueres: castigar de manera exemplar l’emergent catalanisme polític que havia trencat el domini caciquista dels dos partits dinàstics en guanyar la Lliga les eleccions del 1901. El catalanisme era un actor que amenaçava els fonaments corcats de la Restauració. El procés contra Prat pretenia criminalitzar un moviment que qüestionava un règim moribund, volia atemorir les classes que van sumar-se al catalanisme i, per damunt de tot, cercava frenar el creixement d’un nacionalisme moderat que era la nova política. Ahir i avui, Madrid sap que és més perillós un dirigent amb corbata explicant-se dades en mà que un grup cremant fotos del Rei.
Prat no era independentista però l’Estat el va presentar com a tal. La pèrdua de Cuba i Filipines era un trauma que feia veure fantasmes. Acusat de “delito de rebelión”, Prat –que llavors tenia 31 anys– va patir presó entre el 2 i el 7 d’abril. El procés, finalment, va ser sobresegut. Aquella experiència, tot i ser curta, va marcar profundament el líder nacionalista i va deixar seqüeles importants en la seva salut. La maniobra contra Prat va aconseguir l’efecte contrari esperat per Madrid: el catalanisme va créixer encara més i va convertir-se en l’única proposta de regeneració creïble. Santamaría no té assessors històrics.