06 abr 2017 Idees i corruptes
Tots els partits que han governat durant anys s’han vist tocats per la corrupció. S’acompleix aquella fórmula segons la qual temps més poder és igual a pràctiques irregulars o clarament il·legals. Sovint la corrupció és el fill bord d’un finançament deficient dels partits, altres cops és resultat de la rapinya personal, i encara hi ha casos en què sembla que se solapen les dues circumstàncies. El PP i el PSOE no s’han salvat de la corrupció i, a Catalunya, CDC i la desapareguda Unió tampoc. No deixa de ser digne d’estudi que els populars –amb moltíssims casos de corrupció provada– parlin i actuïn com si aquest assumpte no els afectés de ple. A diferència de Mas –que ha donat explicacions en seu parlamentària–, Rajoy s’ha posat de perfil tot i que s’han divulgat els seus missatges a Bárcenas per dir-li allò de “sé fuerte”.
La corrupció és emprada per alguns per desacreditar opcions electorals i projectes polítics en el seu conjunt. Per exemple, una línia d’atac constant a l’independentisme es basa en intentar invalidar la idea de la secessió de Catalunya a partir del fet que hi ha casos de corrupció vinculats a figures de l’entorn convergent. Si aquest argument tan fal·laç s’apliqués al PP (de Gürtel, Púnica i Rato) i al PSOE (dels ERE d’Andalusia), la idea de la unitat d’Espanya tampoc seria vàlida ni consistent, atès que els dos grans partits del sistema no poden mostrar precisament una netedat exemplar. Quan fem aquesta operació lògica ens adonem de les trampes d’un discurs barroer destinat només a tapar i desfigurar un problema real.
Però més enllà de les tàctiques de guerra bruta que el procés català ha posat en primer terme, paga la pena interrogar-se sobre fins a quin punt la corrupció particular o sistèmica en l’escena espanyola i catalana erosiona idees, ideologies i projectes. Tenim una història que ens permet comparar. Si es miren els resultats de González a les generals del 1996 –les de la “dolça derrota”–, es pot pensar que la corrupció no va ser l’element clau en la reculada del felipisme. Si es miren els vots obtinguts durant anys a València i la Comunitat de Madrid pel PP, també es pot pensar que l’electorat ha fet poc cas dels episodis més foscos de la dreta. A Catalunya, la caiguda de vot de CiU després de les catalanes del 2010 (quan Mas va aconseguir aplegar tots els descontents amb el tripartit) té tantes possibles causes (des de la confessió de Pujol a les retallades, passant per algunes campanyes terriblement dolentes) que no és fàcil destriar el gra de la palla. Quants dels votants que CDC/PDECat ha perdut des del 2012 s’han mogut per impacte del cas Palau o de l’anomenat 3%? Segur que n’hi ha, però potser són més els que no van votar Mas l’any 2012 perquè no es van creure la seva conversió, o són més els que no van votar Trias el 2015 perquè no hi havia cap discurs, o més els que no van votar Homs a les últimes generals perquè els canvis de nom no es poden improvisar.
Si els corruptes tinguessin la capacitat de llevar tot crèdit a una ideologia determinada, hauríem acabat el catàleg d’idees polítiques fa segles. Hem vist i veurem corruptes de dretes i d’esquerres, catalanistes i espanyolistes, moderats i radicals. Els que no tenen corruptes coneguts al seu equip perquè no han governat mai o durant poc temps també en tindrien en cas que la seva estada al poder no es vegi limitada per noves regles que evitin mandats llargs, intensifiquin els controls i castiguin de manera més severa els que vulneren la confiança dels ciutadans. Atès que els àngels no existeixen (ni en els partits de la suposada nova política, també propensos a corrupcions de baixa intensitat, com el nepotisme o donar càrrecs a incompetents), la solució és –ho sap tothom– reduir la mida de les escletxes per on es colen les actuacions delinqüencials.
Per què estem com estem? A la sortida del franquisme, la principal preocupació dels implicats en la transició va ser reforçar els partits. La lògica dominant era la següent: si volem una democràcia estable que eviti els errors de la Segona República, cal que els partits siguin forts i no generin turbulències. Era la gran prioritat, bo i més quan hi havia rumors de sabres cada dia i es va donar un intent de cop d’Estat que va encendre totes les alarmes. Assentar els partits era igual a fer la vista grossa pel que fa al seu finançament; els que van protagonitzar la transició tenen una explicació plausible: “No es podien fer totes les guerres alhora”.
Aquell pacte fundacional de la nova democràcia va durar molt. La crisi del bipartidisme espanyol i els excessos dels que se sentien impunes han capgirat el marc sobre la corrupció, que era molt benèvol. A la vegada, el procés català ha comportat l’intent d’eliminar (usant porqueria real o inventada) un soci fundador del sistema del 78 perquè no es perdona la seva mutació, llegida com a “traïció” per aquells que, justament, mai recorden que la dictadura de Franco era estructuralment corrupta. Com ho eren tots els que van tenir poder en aquell règim.