15 des 2000 Manuel Ibáñez Escofet – Distància cívica
Quin és el lloc del periodista en la societat del seu temps, més enllà i més ençà del seu relat i de l’empresa que li paga per ell? Manuel Ibàñez Escofet va contestar a aquesta pregunta de la manera més simple i alhora més arriscada: el lloc del periodista és el del convidat incòmode, el del visitant que no es quedarà, el de l’estranger permanent que mira la realitat propera com si fos un territori eternament remot i verge. Així carrer, així el món dels poderosos, qualsevol porció de realitat va merèixer per Ibàñez Escofet l’exercici difícil de la distància cívica. Ciutadà que no va deixar mai de ser periodista les quatre hores del dia, periodista que no va renunciar al ciutadà embolicat en la troca col·lectiva dels seus coetanis.
Entre burgesos, entre intel·lectuals, entre polítics, entre el seu públic de la classe mitjana il·lustrada, entre aficionats barcelonistes, entre joves inconformistes, entre catòlics, Ibàñez Escofet va saber que el seu espai era el menys confortable. I ho va assumir sense reserves. Era l’espai de la tensió que el convertia en sospitós per a molts. No era possible reduir-lo al esquematisme que hagués convingut als mediocres, als ressentits, als censors. El seu tarannà va ser el de la civilitat creativa, democràtica, participant. Perquè va ser un de tants joves als quals la Guerra Civil va envellir de cop, el seu traç públic com a supervivent va ser el d’un reconstructor lúcid, obstinat, d’algunes assequibles, modestes, plausibles esperances. Orgullós i combatiu, el seu compromís va ser amalgamat en el desinterès infinit d’una generació cremada, curada per sempre de tota basta propaganda, fora de perill de demagògies i dogmatismes per haver-los rebut en forma de bales a l’ànima. Ibàñez Escofet va expressar sense amortidor les seves fílies i les seves fòbies, però ningú va poder dir d’ell que fos sectari. Sí, en canvi, el bast sectarisme d’alguns atacar el seu talent i la seva vehement honestedat.
El catalanista per sobre de sigles, el cristià modern criat a la FEJOC dels anys trenta, l’il·lustrat reformista que sabia la misèria de la reacció i de la revolució, el liberal que apostava per les avantguardes i la cultura sense lligams, el pujolista que va entendre a Tarradellas, el tarradellista que va assessorar a Pujol, tots ells són el ciutadà que va tenir algunes, les justes, conviccions. Sense exhibicionismes ni complexos. Amb naturalitat.
Periodista que va estimar el seu ofici com a viatge ple i port d’arribada, no com terra de pas o estratègia servil d’accés i retirada als palaus, va tenir idees però mai es va deixar enterbolir pels toscs doctrinaris. Avui, quan hem passat de l’auge dels periodistes indigestos de grans ideologies a l’increment de periodistes aparentment buits del més mínim punt de vista, Ibàñez Escofet se’ns ofereix com un model d’equilibri. En la dialèctica entre l’esdeveniment nou que modifica el criteri i el pensament travat que argumenta des d’alguna premissa, la seva escriptura i la seva actuació eludeixen la puresa inservible dels ingenus tant com la conxorxa rutinària dels espavilats. Sabia que el periodisme és un ofici impur, realitzat en el gris.
Ibàñez Escofet, ciutadà i periodista al servei d’un temps i d’un país, d’un públic i d’unes capçaleres, va pactar amb la realitat a l’alça, no a la baixa, buscant l’escletxa, l’esquerda. El lloc per on passar sense acotar el cap i on viure dignament, mirant sense por el sol del matí. I per poder explicar-ho un dia rere l’altre, civilitzadament.