29 oct 2000 Duran i Lleida – El torero enamorat de la lluna

El president del comitè de govern d’Unió i actual conseller de Governació de la Generalitat ha fet un pas més postulant-se a la successió de Jordi Pujol en el lideratge de CiU. Dimecres passat, Josep Antoni Duran i Lleida, de 48 anys, va pronunciar una conferència en la qual, davant destacades personalitats de la vida política, social i cultural, va propugnar un “nou projecte” catalanista, “pel qual donaré – va afirmar- tot el que sigui capaç de donar “. El moment coincideix amb la polèmica desfermada pel cas Pallerols.

Quan les cròniques que es llegiran en temps futurs citin el nom de Josep Antoni Duran i Lleida el qualificaran de truà o de senyor, veurem. Però totes han de reconèixer que aquest polític va fer un miracle. I no per ser democristià. Més aviat va ser a l’inrevés. Va acabar democristià perquè el miracle li va sortir bé. Aquest va consistir en la resurrecció, multiplicació i consagració d’un vell i petit partit que, nascut als anys trenta, va arribar a la nova democràcia amb res a les butxaques. Res pur i dur, excepte el patrimoni irreprotxable d’haver estat fidel a la Segona República, a Catalunya i l’humanisme cristià. Ja que ho van pagar els seus dirigents històrics, engolits amb més oblit que compassió entre això que agraden de cridar les dues Espanyes. Els uns els havien matat per ser catòlics i els altres per ser catalanistes i progressistes. Els fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC) es van avançar a la seva època.

El que no es va avançar ni es va endarrerir al seu temps -fins avui- va ser Duran quan va intuir que podia convertir Unió en alguna cosa útil. Sobretot per la seva carrera. Al cap i a la fi, la seva ambició necessitava una marca seriosa i amb pedigrí. Aquesta visió de la jugada és el gran moment de qui deien Pepitu al seu poble natal d’Alcampell (Osca). Els seus col·laboradors més propers li reconeixen que avui segueix tenint aquesta clarividència estratègica. L’aposta per ell mateix va culminar amb la seva elecció com a president del comitè de govern del seu partit en 1987. Ho havia aconseguit.

Els que recorden el seu ingrés a la casa, el 1974, diuen del personatge que va trucar a la porta amb la típica cara d’aspirant a torero. El bordegàs amb fam de fama que arriba a la gran ciutat, amb la maleta de cartró a l’esquena. Els vells pròcers democristians van quedar sorpresos de l’empenta d’aquell desconegut de la Franja. La resta ja va ser bufar i fer ampolles. Duran és el gran torero de la política catalana. Un destre que va començar de noveller i que molt ràpid i segur va arribar a doctorar-se en la Maestranza. Fins aquí res va fallar.

Però Duran tenia i té un somni insistent, una quimera que li brolla pels porus i li omple les estones. Fa vint anys i un segle que està enamorat de la lluna i vol tocar-la. No es resigna a que la lluna sigui d’altres. La seva particular lluna de València és ser l’amo de la finca, de tota. El torero somia amb retirar-se com ramader després de la gran correguda. Potser va tenir una visió de petit, quan anava amb bicicleta enmig de la boira:

-Pepitu -li va dir un geni verd que va sortir d’entre els matolls- el teu destí és succeir el líder, tu hi arribaràs, fill meu.

I en Pepitu hi ha treballat sense parar perquè el dia de prendre la lluna es precipiti. És clar que, ara, ha de procurar que aquest dia anhelat no li caigui a sobre i l’aixafi. Les coses en el si de la coalició de CiU poden reescalfar “versus” el punt zero del caos, on totes les estratègies es resumeixen en un doble axioma: salvar els trastos i que l’últim apagui el llum. A més, Duran sap que el seu partit mai s’ha mesurat en solitari a les urnes, i que el seu ancoratge social és, per això mateix, una cosa virtual.

Tanmateix, hi ha un optimisme adust en aquest dirigent. Duran es veu capaç de representar el paper de Pujol en l’escenari d’un míting. És un professional de la representació i coneix els seus límits i virtuts. Des de fa anys, toca compulsivament els ressorts de la política mediàtica i també el dels contactes discrets, la política artesanal fora dels focus. El democristià es veu regularment amb agents socials, amb adversaris, amb noms de l’escena internacional. Aquests que parlen bé d’ell. Representar i no ser, aquesta és la qüestió. El seu credo ho va resumir l’altre dia en un discurs tan exageradament solemne que semblava el d’aquests presidents ianquis dels films on la terra va ser destruïda per un terrible meteorit:

-Crec en una Catalunya preparada per a un nou renaixement, una nova alba.

I va afegir -sense que ningú l’hi preguntés- que no vol ser ministre, mentre passava de puntetes sobre l’assumpte de la corrupció. Per accelerar la seva conquesta de la lluna, Duran ha començat a cremar algunes paraules i alguns dogmes que altres ja han cremat abans (el mateix Pujol), a veure si aquest foc l’impulsa cap amunt. I això que li fa por volar. Parla de nou projecte però hauríem de saber fins a quin punt ell ha estat coresponsable del “vell”.

Fred amb els seus col·laboradors, li agrada mantenir una capa impenetrable davant l’interlocutor. Amant del gimnàs i dels bons plaers, es permet fílies i fòbies massa viscerals per a algú tan professional. Exhibeix coratge i eficàcia, encara que fins fa pocs mesos no havia governat. Per fi sap que serà el primer torero que participi en una baralla de galls.