12 nov 2000 Artur Mas. La corda del rellotge suís
Als seus 44 anys accedeix al càrrec de secretari general de CDC en aquest XI Congrés del seu partit. Artur Mas i Gavarró, economista que va arribar a la política pels carrils suaus de l’Administració, s’ha convertit en el successor oficiós de Jordi Pujol per a la carrera a la presidència catalana. Conseller d’Economia i portaveu del Govern, assumeix avui una tasca que no sembla fàcil. S’espera d’ell que sàpiga recollir, administrar i projectar cap al futur l’herència del catalanisme majoritari. Ja no tindrà temps de navegar No hi ha ningú que llenci escombraries sobre el conseller, ni tan sols els seus enemics. Estaria a CDC d’haver prosperat la seva relació amb una García-Valdecasas?
El televisor del despatx principal de la Conselleria d’Economia de la Generalitat emet, a mig volum, els noticiaris de primera hora de la tarda. Assegut a la taula rodona, dina en solitari un home que, durant tot el dia, apareix amb pinta de recent dutxat. Menja una mica de verdura i pa amb tomàquet, res més. No pot ser més auster. Quan l’agenda li ho permet, s’agafa un migdia de descompressió. Ha ordenat que no li passin trucades i es dedica a revisar alguns dossiers amb les notícies com a fil musical. Cap a dos quarts de cinc, el seu cap de gabinet li treu d’aquest particular relaxament. Uns l’anomenen Artur i altres Àrtur, com si hagués nascut en el profund Tennessee del seu admirat Gore. Aquí tots es dirigeixen a ell pel càrrec: “Conseller, la roda de premsa”.
I Artur Mas s’aixeca de la cadira amb una disciplina sorprenent, naturalitzada sense rudesa en els seus gestos, es posa l’americana i es dirigeix cap a la sala on l’espera un faristol en el qual s’hi pot llegir clarament: “Portaveu del Govern”. És el delfí oficiós i ja gairebé oficial de Jordi Pujol. Quan va entrar a treballar al Departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat, amb 26 anys, poc podia imaginar que li tocaria la panòplia completa d’hereu del líder de CiU. No va ser fins cinc anys més tard, el 1987, que es va donar d’alta a CDC, quan ja l’esfera institucional havia transformat la seva inadvertit catalanisme familiar en una inusitada vocació. Va dirigir el Copca, un organisme que després va pilotar Anna Birulés, en un territori per on va passar també Josep Piqué. Què li va salvar de ser atret després pel PP? La marca domèstica i potser el haver conegut a diversos fills de Pujol quan va treballar en el grup d’empreses Tipel. Tampoc sabrem mai què hauria passat en el polític si hagués prosperat la seva juvenil festeig amb una germana de Julia García-Valdecasas, actual delegada del Govern central a Catalunya. El pare de Mas, folgat copropietari d’una fàbrica d’ascensors, sabia que el seu fill era llest, però no va endevinar que pujaria tant i tan ràpid.
L’estil i el control dels temps converteixen a Mas en un rellotge suís clàssic i fiable. El seu estil, xapat de previsible convencionalitat i mecànica cortesia, li retalla a la postal perfecte de polític professional estàndard. Quan els seus assessors li adverteixen de l’excés de somriure i posats perpetus, respon com les folklòriques: “Jo sóc així”. Els seus col·laboradors i ell mateix alimenten la llegenda d’un personatge extremadament hàbil en l’administració del temps. Segons aquesta imatge, Mas ha planificat tots els seus moviments i ha regulat totes les intensitats del seu protagonisme, des de 1998 almenys. Per exemple, abans gairebé no prenia la paraula en les reunions de la direcció de CDC i ara es pronuncia sempre. D’altres, en canvi, indiquen que Mas s’ha limitat a saltar diligent als escacs que li ha indicat Pujol en cada moment. Sigui com sigui, el nou secretari general de CDC i candidat tàcit a la presidència de la Generalitat es troba representant un paper de luxe. El que alguns barons de la generació fundacional del pujolisme van somiar per si. Miquel Roca és qui va arribar més lluny en això.
Quanta corda té aquest rellotge suís que Pujol va escollir l’aparador de l’última generació? És la pregunta del milió de dòlars i el xec en blanc que li signen tots els sectors del partit. “Hi ha el que hi ha”, apunten veus molt trobades entre si, “i anem a provar amb Mas”. L’acudit dels més reticents acaba amb una frase robada d’un altre acudit, el d’algú que està penjat d’una branca, sobre un precipici: “Gràcies, Mas, però, hi ha algú més?”
No existeix ningú que llenci escombraries sobre Mas, ni d’entre els seus enemics. Se li suposa tan net com el seu aspecte. No té passius, excepte que sembla algú a qui tot li ha vingut de cara. No té morts als armaris. No té debilitats. Una perfecció inquietant, però amb revers. Posats a no tenir, li falta alguna peça bàsica. Gent propera afirma que manca per complet del més mínim cinisme, imprescindible en un líder. “És un dirigent massa verge, encara no se li ha trencat cap peça”, asseguren. Es va bregar durant vuit anys al consistori barceloní davant Maragall. Allí va estar voluntariós i puntual, però els seus cargols no han estat encara apretats a fons. Ell ho sap. Sobre les seves idees, el més acceptat és que acabarà tenint les que convingui a la majoria que impulsi el seu projecte. No és un ideòleg i cuida més les actituds que els missatges. Això li fa aparèixer nebulós, però manté l’expectativa. La síntesi que li permeti administrar la presumpta herència ha de ser la d’un equilibrista sobre dels taurons, abans que la d’un alquimista tranquil a qui deixen provar moltes fórmules. De Mas s’espera que encerti a la primera. Si no ho fa, hi ha diversos dels seus coetanis esperant per recanviar-lo.