24 des 2000 Joaquim Molins – Tenor de primera fa mutis
És un dels barons del pujolisme que es queda sense baronia, com abans Miquel Roca, Josep M. Cullell o Macià Alavedra. Joaquim Molins anuncia, als 55 anys, que no repetirà com a candidat a l’alcaldia de Barcelona i que deixarà, més aviat que tard, tota activitat política. Actual cap de l’oposició al consistori, exdiputat a Madrid, i exconseller de Comerç i Turisme i de Política Territorial i Obres Públiques, es va citant l’Eclesiastès: “Hi ha un temps per a cada cosa …”. Ha jugat fort fins al final. El seu error: enfrontar-se a Mas i moure’s tan deslligat com si Pujol ja no hi fos. Podia haver tingut una vida relaxada, però es va enganxar a la política.
Aquest polític es compra els vestits al Groc, però no és d’esquerres. Aquest home es vesteix de Toni Miró i això li fa estrany a la cúpula de Convergència. Allà sempre ha estat estrany. Podia haver tingut una vida relaxada al negoci familiar de ciment, però es va enganxar a la política. Ara, deixa la seva vocació, que és també el seu ofici, no sap si per una temporada o per sempre. Pot fer-ho sense que la seva cartera se’n ressenteixi. Al contrari. Es diu Joaquim Molins i diuen que un dels seus errors ha estat no haver fet prou genuflexions a l’entorn de Pujol. Amb els nous aires a l’interior de CDC, van començar a prescindir-ne. Com no té vocació decorativa, va apretar per fer-se amb el comandament del partit a Barcelona. No li va sortit bé i marxa.
La nit del 13 de juny de 1999, amb la pitjor derrota de CiU collida en unes eleccions municipals a Barcelona, Molins abandona l’hotel Majestic i, en sortir al carrer, no pot evitar dir el que pensa, descarnadament, a alguns dels seus col·laboradors: “Quina hòstia més espectacular! No l’havia vist mai en aquest partit “. I tots el miren amb respecte. És així de clar. Des d’aquella data, Molins comença a notar que està perdent totes les apostes en què ha participat i que ningú, dins de l’aparell de CDC, mourà ni un sol dit per evitar que acabi tocant fons. És un professional d’això i no maquillarà la situació. Va triar la política com bell art i porta masses anys d’exercici com per enganyar-se. Les ombres de Trias Fargas, Cullell y Roca, tots ells estimbats en la batalla de la capital, es projecten ara en el seu horitzó.
Catàstrofe a les urnes al marge, Molins no ha sabut trobar la manera adequada de relacionar-se amb Pere Esteve, Xavier Trias, Artur Mas i el conjunt de nous encarregats de les sigles. Per si fos poc, un excés de desdeny cap a la maquinària de la casa el va convertir en algú perifèric a mans de ressorts més útils per surar. En el seu dia, va confiar tota la seva sort a un reduït i fidel comando que, dirigit pel agrest Josep Miró i Ardèvol, ha anat bastant per lliure. No li ho han perdonat. El seu amic Miró ha treballat dur però encara no és capaç de fer miracles, i no els ha fet. La tarda en què l’últim congrés de CDC va aclamar a Mas com a delfí del president, Molins no era un home precisament feliç. En un context donat a les eufòries partidistes, aquest faixador recordava als que volguessin escoltar-les debilitats d’un lideratge com el que es pretén potenciar, així com les incerteses d’un procés que ha deixat caps per lligar. Molins va ser apartat del debat precongressual i Pujol no ho va evitar.
Per a un aficionat a l’òpera, capaç de cantar fragments de Puccini, la pitjor mania ha estat oblidar-se de l’orquestra i, de vegades, fins i tot del mestre. Aficionat als papers de tenor, Molins va plantar cara a Mas per la candidatura a l’Ajuntament barceloní i, a més, va fer una cosa inusual en l’entorn pujolista: moure’s tan lliure com si Pujol no hi fos. Com avançat al postpujolisme sense xarxa, Molins ha tingut el mateix final de molts pioners gairebé temeraris: el sacrifici i, eventualment, l’exili interior. En el somni dels talibans, on Mas és el príncep de les galetes de xocolata, Molins era una anomalia, una nosa. Aquests mateixos talibans saben que Pujol no va impedir la marxa de Molins a Madrid com a número dos de Roca, al 1993, perquè li semblava perfecte prescindir d’un conseller de Política Territorial sospitós de roquismo.
La foto d’un jove Molins el 1976 recorda un felí suau, domesticat, col·locat per les classes benestants menys ocioses i més despertes per evitar que la transició a Catalunya fos cosa exclusiva de fatxes en retirada, d’una esquerra crescudeta i de Catòlics catalanistes emboscats. En aquells temps, com un bust del Centre Català, partit bonsai, Molins és deixava Titllar de giscardiano. Era un toc chic per a algú que va saber anar a la direcció adequada. Tan ciclotímic com dotat d’e sentit de l’humor, Molins és capaç, alhora, de les majors atencions cap als seus col·laboradors i d‘un cert desordre que deriva en brega. Quan se li pregunta com és troba, respon a la manera de Groucho Marx: “Comparat amb qui?”. Problemes amb el cor, que van acabar amb una intervenció per col·locar-li quatre “bypass”, el van obligar a apartar –se de l’activitat política entre abril i maig d’aquest any, però no han estat determinants per fer mutis. Ara és troba de millor forma.
Els que avui prescindeixen d’aquest tenor de primera, potser no arribin mai a passar-s’ho tan bé com ell en escena. Per a Molins, la política va ser una elecció i gairebé un luxe, no una supervivència. Molins compensa el seu desencís amb una frase tan castissa com orgullosa: -Que me quiten lo bailao!