31 des 2000 Subirachs – Fràgil dur de filferro i temps
Dijous passat es va instal·lar la quarta porta de bronze de la façana de la Passió de la Sagrada Família, obra de l’escultor Josep M. Subirachs, autor del centenar d’escultures que completen aquesta part del temple ideat per Gaudí. Als seus 73 anys, l’artista ha entrat a la recta final de l’encàrrec més complex i ambiciós de la seva carrera, no exempt de polèmiques, com el conjunt del projecte per finalitzar el somni del genial arquitecte modernista. Subirachs, que porta catorze anys vivint a peu d’obra, no es doblega. S’alimenta de la seva idea fixa: acabar amb l’encàrrec que li van fer i fer-ho bé. Josep M. Subirachs és un esquelet de filferro per on circula el temps.
És un irònic que administra amb cura l’expressió de la seva mirada subversiva, però l’interlocutor atent la detecta. En un adjectiu, en una exclamació per sota veu, en una dada aparentment marginal. Llavors, l’artista fred i cerebral que fuig de la frivolitat i del banal apareix com el que és: el destil·lador ordenat i implacable de la seva pròpia passió obstinada. Els seus ulls no són tristos, encara que ho semblen. Són ulls d’algú que, a falta d’un “Rosebud” en la infància del Poblenou, ha passat tota la seva vida fent-ho amb les seves mans. Com en el film “Ciutadà Kane”, del seu admirat Orson Welles, no hi ha res en la seva feina que ho faci perquè si. Josep M. Subirachs porta catorze anys vivint al temple de la Sagrada Família i diu que té encara per un any i mig més, fins que acabi del tot la façana de la Passió.
Camina aquests dies desmuntant el petit i auster habitatge taller que des del gener del 1987 l’ha acollit dins el temple de Gaudí. Ha de mudar-se perquè les obres prossegueixen precisament ara en aquesta àrea. Ocuparà molt aviat un pis pròxim per emprendre la recta final. El camí no ha estat fàcil, però s’endevina en la seva manera de parlar a l’home que se n’ha sortit íntimament victoriós d’un repte de dimensions poc habituals avui. Molt al marge del que diguin del resultat la crítica i la gent del món de la cultura. Com els passa a moltes persones amb una aparença fràgil i trencadissa, Subirachs mostra amb les seves paraules i el seu tarannà a un tipus dur, en permanent escac a si mateix, blindat davant les agressions de l’exterior amb un escut transparent i irrompible. Ni quan la polèmica sobre les seves escultures va desembocar en una manifestació en contra seva, el 10 de juliol de 1990, va pensar a abandonar. L’hi va dir clarament a Sergio Vila-Sanjuán: -Només faltaria que un carnaval així pogués canviar la trajectòria de tota una vida! Penso continuar, amb més força i més ràbia que mai.
Subirachs ja va ser polèmic en els seus començaments, quan es va convertir en el primer escultor que va col·locar obres abstractes als carrers de Barcelona, als anys cinquanta. Dels últims picabaralles sobre la seva tasca el que potser més li ha dolgut ha estat descobrir que es giraven en contra noms als quals considerava amics. No ho explica amb ressentiment, sinó més aviat com una cosa que il·lumina inevitablement aquestes zones grises i tristos de la relació entre la gent. Tampoc sembla importar-li el silenci que sobre el seu treball pugui haver caigut durant aquests últims anys, extrem del que sí es queixen alguns dels seus amics. S’alimenta gairebé exclusivament de la seva idea fixa, de la seva “Dèria”, com diria ell. Acabar amb l’encàrrec que li van fer i fer-ho bé, tenint cura fins els detalls més ocults a l’espectador. Amb el dictat de la tasca polida que va heretar de les seves primeres influències de tall “noucentista” i del seu pas com aprenent pels tallers d’Enric Monjo i Enric Casanovas.
Juan-Eduardo Cirlot va escriure que les obres de Subirachs “manifesten principalment el senyal d’una profunda preocupació pel temps”. No és casual, doncs, la seva gran afició al cinema com art del temps o que hagi concebut els grups escultòrics de la façana de La Passió com parts d’una narració que pot llegir-se dins d’un esquema fílmic. Explicant el seu treball a peu d’obra, al costat de molts japonesos curiosos, Subirachs s’entusiasma amb sordina, sense escarafalls, però ho fa amb una il·lusió tangible. Assenyala aquí i allà, apunta un detall i veiem com tot ell es mou com si tingués dins un resistent filferro tens que l’estructurés. Així és quan explica l’anècdota d’aquest fòssil de palma trobat dins de la pedra de la primera figura que va col·locar a la Sagrada Família. Aquest escultor és un esquelet de filferro per on hi circula el temps en estat pur fins a sortir mitjançant els cops a la pedra.
Subirachs assegura que quan acabi el seu compromís amb la junta de la Sagrada Família serà el moment d’una gran exposició antològica de tota la seva obra. Cada dia és més gelós de les seves hores i es defensa com pot d’un excés de visites i fins i tot hi ha cartes que tira abans d’obrir. Ni ermità, ni presoner, ni exiliat, Subirachs només ha portat al punt de màxima densitat la seva capacitat de concentració. Ho feia també al seu taller de la carretera de l’Arrabassada, però aquí això s’ha multiplicat. Sense misticismes ni impostures èmules de Gaudí, simplement com una forma de viure el procés de la pròpia obra amb una gran intensitat, fins a aconseguir aquesta clarividència rara que apareix després d’una nit dedicada a posar punt final a qualsevol tasca. Quan totes les coses cobren un relleu nou i captem els sons i els moviments més imperceptibles.
El guarda de seguretat el saluda amb un “Bon dia, senyor Subirachs”. Ell li respon com l’únic habitant d’un somni.