14 set 2011 Vam fer-nos grans
Quan encara no teníem vint anys, l’aparició de la sida va marcar la nostra joventut per allí on més crema la vida a raig. Quan havíem travessat el llindar dels trenta i ens disposàvem a deixar enrere una joventut massa prolongada, els atemptats de l’11-S van col·locar-nos en una maduresa sobtada i atònita, muts davant d’una barbàrie que superava totes les ficcions televisives. Des de llavors, tenim amb la realitat una relació semblant a la del nen que entra al tren de la bruixa: esperem l’esglai, sabem que el joc consisteix en això. Aquell dia terrible de l’any 2001 vam fer-nos grans però no vam entendre res. Els nostres pares havien treballat de valent per crear un món de benestar i de seguretat on nosaltres vam créixer, darrers ciutadans batejats en l’església il·lustrada del progrés inacabable. Quan érem nens, encara es parlava d’una feina i d’una llar per a tota la vida.
Mentre el centre de l’imperi era atacat per un enemic invisible, no sabíem què fer ni què pensar. Què haurien fet els nostres estimats herois infantils de La guerra de les galàxies? El costat fosc de la força existia, més enllà de les faules de cel·luloide, i s’havia fet present. Existia i volia convertir les nostres vides en un pànic perpetu, l’esclavatge més trist. Aviat, molt aviat, vam sentir aquells que excusaven, justificaven i explicaven l’horror a partir de les moltes responsabilitats que teníem –es deia– els ciutadans d’Occident pel sol fet de formar part de societats regides per uns determinats valors i promotores de certes actituds. Els apòstols del sentiment de culpa occidental ens convidaven a furgar en les nostres ments i els nostres cors per tal de trobar-hi tot allò de sospitós que hagués pogut posar en marxa aquell odi extraordinari que, sota el nom de Déu, s’havia transformat en un crim a gran escala. Parlar del bé i del mal no era correcte entre nosaltres perquè ho feia també el president Bush. Una llàstima, perquè el mal radical, que Jorge Semprún esmenta quan escriu sobre els camps d’extermini nazis, és un terme que aquí escau a la perfecció.
Però, tot i el debat ideològic que l’11-S va obrir, no són unes o altres idees allò que més va influir en el nostre anar i venir. Van ser sensacions, impressions i estats d’ànims que anaven cal·ligrafiant una moral urgent que combinava el fatalisme i la resistència inercial, i un desemparament radical que ens abocava a qüestionar-nos, per exemple, si pagava la pena portar fills al món. Havíem de ser pares tocatardans o potser no ser-ne mai, i diluir-nos en el buit sense aspirar a cap altra cosa que evitar més dolor i espant. Crear vida enmig de la megamort en directe, nosaltres que veníem d’una adolescència en què el sexe va esdevenir àrea tòxica d’alt risc? La mort potser volia ferse simpàtica per la via sarcàstica. Una guerra que no era una guerra com sempre les havíem conegut fins aleshores ens obligava a interpretar la mort de manera nova, des d’angles que semblaven prohibits abans d’aquells atemptats. Va fer-se evident aquell aforisme d’Elias Canetti: “Comerciants que van de casa en casa tot venent morts millors”. Com havíem de morir? Com havíem de viure?
La caiguda del Mur, l’any 1989, ens va enxampar en plena joventut, àvids d’aventures i amb necessitat de recuperar el sentit de grans paraules que havien estat segrestades pels firaires del paradís. Teníem pressa per saber. Calia desmuntar una retòrica que només servia per sostenir un decorat podrit. Era el moment en què les impostures dels nostres professors superbs se’n van anar en orris i la llibertat de milions de persones injectava una enorme energia a l’ambient. L’ensorrament del comunisme a Europa i a l’antic imperi soviètic va vacunar-nos molt aviat contra solucions massa perfectes, però no ens va preparar per tenir en compte que tota fe –tota– pot ser reciclada de manera infinita per produir la mena de material que calgui a cada moment. Material explosiu també. La voluntat de destrucció pot colonitzar qualsevol credo, qualsevol teoria. No és la crisi econòmica actual allò que ens ha fet conscients de la precarietat absoluta del que som. Això va començar fa deu anys, minuts després d’adonar-nos que no hi havia i no hi ha rereguarda possible quan la barbàrie s’ho proposa de debò. Mentre en termes polítics el gran debat ha estat i és sobre l’equilibri entre seguretat i llibertat, des del punt de vista personal la dialèctica és tota una altra: viure amb por o viure sense por. Res més. Els atemptats de Madrid de març del 2004 van portar la qüestió més a la nostra vora, descarnadament. Al final, atès que viure amb por també cansa, hem arribat a un pacte amb el dia a dia per no enfollir i per no convertir-nos en bèsties: vivim com si l’amenaça no existís, com si no hagués de tornar a repetir-se. Fem com si la seguretat fos total. Sabem, esclar, que les administracions públiques es dediquen a investigar i combatre l’enemic, però l’enemic mai no és el mateix ni actua d’igual forma. Només cal recordar els atemptats d’Oslo d’aquest juliol passat per certificar-ho.
Vam fer-nos grans, finalment. Ara som adults, també aclaparats. El dia 11 de setembre del 2001 el mal radical va aconseguir el millor anunci de tots els temps i nosaltres vam haver de reformular-nos, enmig de discursos i gestos contradictoris, enmig de veritats i mentides, enmig de la compassió i de la iniquitat, enmig de la grandesa i de la misèria, enmig de l’estupor i de la lucidesa. No sé si el món és avui més segur que fa deu anys, costa molt de mesurar. En tot cas –ho dic sense cap mena de triomfalisme–, em sembla una mica més lliure.