17 jun 2010 El dia en què el PSC va suïcidar-se
A vegades, enmig de la misèria i de l’afany destructiu, enmig de la maledicència i dels piròmans, apareix un home de seny, algú que manté l’honestedat i el rigor de criteri. Aquest home és David Martínez Madero, director de l’Oficina Antifrau. Des del seu indiscutible prestigi professional i des de la seva provada independència, aquest fiscal ha recordat en veu alta allò que tots sabem: la comissió del Parlament sobre el cas Millet és una aberració institucional, una vulneració partidista de les regles de joc i un cas d’irresponsabilitat. No cal dir que aquestes veritats han estat molt mal rebudes pel tripartit i els seus acòlits.
El dia en què el PSC va cedir a les demandes d’ICV i d’ERC de crear una comissió per tractar de vincular Artur Mas amb els delictes de Fèlix Millet es va suïcidar. La direcció del socialisme català s’ha suïcidat a plena llum del dia. Montilla no aconseguirà frenar el canvi a Catalunya i, a més, enfonsarà una mica més la seva marca. L’error dels estrategs del carrer Nicaragua serà estudiat a les facultats de Ciència Política d’arreu del món. El conseller Castells és la primera víctima d’aquest suïcidi del PSC, extrem que no deixa de ser paradoxal atès que el titular d’Economia del Govern és el catalanista oficial de la casa i algú que ha jugat a postular-se com a possible alternativa. Martínez Madero ha afirmat que no és de rebut impedir que Castells comparegui davant la comissió del Parlament que investiga el cas Millet.
Vivim temps de rancúnia i cinisme dels que tenen pànic de perdre la cadira oficial. Algú m’explicava la ràbia amb la qual, en el decurs d’un sopar recent, parlaven alguns distingits socialistes sobre tot allò que consideren que és l’enemic. El relat del PSC davant la caiguda en les enquestes ve a dir que el Govern Montilla ho té negre per culpa d’una conspiració liderada pel diari La Vanguardia, els poders econòmics i CiU. Suposo que ara, que ja s’ha convocat una vaga general que coincidirà amb la campanya catalana, caldrà ampliar la conspiració als sindicats UGT i CCOO. Atribuir-ho tot a una conspiració és un recurs clàssic de qui no vol reconèixer els errors comesos. D’altra banda, la rancúnia i el cinisme tenen la capacitat d’incrementar les dosis naturals de sectarisme amb què les esquerres catalanes funcionen. Si hom té la paciència, per exemple, de llegir El Periódico, pot comprovar l’abast exacte d’aquest fenomen.
El suïcidi en política té tradició. El del PSC és un suïcidi que amagarà una mica un altre suïcidi, més espectacular: el de Zapatero. El pitjor d’aquesta mena de tràngols és que comporten sempre una agonia massa llarga. I els agònics, ja se sap, acaben fent-se pesats.