28 set 2011 Governar contra Catalunya?
El diagnòstic és unànime des de Catalunya: el nou cicle polític que s’obrirà després de les eleccions del pròxim 20 de novembre vindrà marcat pel signe de la recentralització. Aquesta paraula designa una sèrie de moviments, estratègies i decisions tendents a fer d’Espanya un Estat molt més centralista, més homogeni i més unitari d’allò que ara és. Hem tingut diverses proves d’aquesta recentralització, sorgides d’entorns judicials, econòmics, mediàtics i, òbviament, específicament polítics. El que s’albira és força inquietant. La recent polèmica sobre la immersió lingüística a les escoles catalanes ens ha mostrat que la virulència de bona part dels mitjans de Madrid sembla no tenir límits, per no esmentar els nivells de demagògia assolits arran de la darrera corrida de toros celebrada a Barcelona. L’espectacle de la mentida recurrent sobre Catalunya posa els pèls de punta, tot i ser part del paisatge habitual. Però no ens quedem enxampats en aquest soroll. Imaginem l’endemà dels comicis espanyols, que són a tocar.
Pensem en Mariano Rajoy, instal·lat ja al despatx de la Moncloa, com a nou cap del Govern central. Segons tots els pronòstics, el PP obtindrà un resultat folgat a les urnes, la qual cosa li permetrà fer i desfer amb gran comoditat. A l’oposició hi haurà, previsiblement, uns socialistes desfibrats i sense alè, a cavall de la depressió organitzativa i de l’agitació tàctica al carrer. Mentre, la crisi econòmica i l’atur continuaran colpejant amb força. En aquest context, és obligat demanar-se en veu alta –com molts fan en veu baixa– si Rajoy voldrà i podrà governar contra Catalunya. Responguem aquesta qüestió per parts.
Té voluntat el futur president de governar contra la societat catalana? Si fem cas de la seva oratòria, la resposta és no. Quan visita Catalunya, a més de passar de puntetes sobre les qüestions més incòmodes, el líder i candidat del PP només té bones paraules, només fa crides genèriques al diàleg, només ens ensenya un perfil suau i tranquil que descansa, sobretot, en missatges positius sobre la reactivació econòmica. “Garanteixo que no en faré”, va afirmar Rajoy fa pocs dies a Barcelona, en ser preguntat sobre una possible política anticatalana de la seva administració. També va declarar: “Estic disposat a escoltar tothom”.
Això no obstant, aquesta percepció canvia si hom està atent a les consignes i gesticulacions dels entorns més actius de la dreta, que tenen en la qüestió catalana el primer assumpte de la seva agenda mobilitzadora; d’aquests àmbits es desprèn que, durant la legislatura que ve, hi haurà una ofensiva final sobre l’anomalia que representa la nació catalana i el catalanisme. És l’hereu d’Aznar presoner d’aquestes pulsions? No ho sé. És estesa la tesi segons la qual la cúpula del PP pateix la pressió d’actors radicals que malden per dictar les prioritats del camp conservador. Veurem què passa. En tot cas, el protagonisme de certes veus no neix del res, les complicitats entre aquestes i els actuals dirigents populars s’han donat i es donen. Altra cosa és que algú pensi, d’aquí uns mesos, que la bèstia té massa vida pròpia i que pot fer mal a qui vol servir.
Després de considerar la voluntat cal tenir en compte el poder. Podria governar Rajoy contra Catalunya, arribat el cas? Aquí, tot depèn de la imatge que projecti la societat catalana. Qui som, de debò? Som el poble que va sortir a manifestar-se el 10 de juliol del 2010 contra la sentència de l’Estatut o som una col·lectivitat passiva i poruga que només vol tranquil·litat i bons aliments, fins i tot quan ja no se’ls pot pagar? Ens resignem a no fer soroll i ser residuals –per emprar el terme de Jordi Pujol– o ens rebel·lem de manera pacífica i democràtica? Que cada lector faci la seva anàlisi a partir de l’entorn que més coneix. Suposo que els més intel·ligents dels que envolten Rajoy saben que el nacionalisme català és reactiu per definició.
Siguem clars: governar contra Catalunya és una temptació molt assentada en la política espanyola d’ara mateix. Al PP i al PSOE hi ha cansament del que ells en diuen problema catalán. Aznar va confessar-li a Zapatero, aquest passat estiu, que tots dos havien comès el mateix error en les seves respectives primeres legislatures: voler arribar a una solució per a l’encaix de Catalunya a Espanya. El primer va fer-ho amb els pactes del Majestic el 1996 i el segon amb el nou Estatut el 2004. El conservador i el socialista van coincidir que aquesta actitud va comportar massa desgast per a les seves formacions i que llurs successors haurien de cercar una nova aproximació, molt diferent, a la qüestió.
És molt més que un seguit de rumors o de sensacions. Ahir mateix, Miquel Roca, un dels ponents a la jornada anual que organitza Esade al monestir de Sant Benet de Bages, va declarar que “la pròxima reforma serà la del sistema electoral espanyol i serà per enviar-nos a galeres als nacionalistes catalans”, una possibilitat que fa anys estudien els cervells del PP i del PSOE. Qui fou un dels pares de la Constitució de 1978 sap de què parla. Limitar la presència de CiU, per fer irrellevant el pes del catalanisme a Madrid, fóra tota una declaració de guerra. Serà capaç Rajoy de governar menyspreant Catalunya i el catalanisme? Li tocarà potser a Jorge Fernández Díaz, professional bregat, desaconsellar-li aquests experiments.