23 set 2011 Si us plau, no l’acabin

Les obres del temple de la Sagrada Família ja tenen data d’acabament: el 2026. Som molts els desconcertats (fins i tot angoixats) davant d’aquest anunci solemne. Els avis parlaven de les obres de la Seu i nosaltres parlem de les obres de la Sagrada Família, però quan s’enllesteixin ja no podrem fer servir aquesta expressió. Que algun objecte emblemàtic estigui en fase de construcció permanent ens permet comprovar en directe allò que poetes i artistes han cantat de mil maneres: dels viatges, és més important la travessia que no pas el punt d’arribada, el camí val més que res, etcètera. D’altra banda, com ahir ens il·lustrava Màrius Serra en aquestes pàgines, el fet que hi hagi coses eviternes (això és que tenen principi però no tindran fi) ens ajuda a imaginar una mica què podria ser la immortalitat o alguna cosa més o menys semblant, que superi l’espera a la cua del supermercat o al centre d’atenció primària. En definitiva, les obres de la Sagrada Família tenen potser més sentit que la Sagrada Família com a tal.

La mesura del temps que fins ara ens ha proporcionat el projecte de la Sagrada Família era un antídot contra l’acceleració brutal del nostre món, i el recordatori d’una mena de temps mineral en què el personal anava fent, sense atabalar-se, i passaven les dècades i els segles amb una alegria sensacional, com qui no vol la cosa. El temps d’un projecte evitern permet que ens relaxem i oblidem les ansietats habituals de les nostres dèries quotidianes. Què és un dia en les obres de la Sagrada Família? Tot i res. Ara que es parla tant d’arquitectura efímera (tot tendeix a ser efímer, des dels compromisos dels polítics als negocis de restauració), que hi hagi alguna cosa que perdura perquè mai no arriba a completar-se resulta quasi revolucionari. Que l’Església catòlica no hagi tingut en compte aquesta dimensió extramaterial de la seva gran atracció em fa entendre per què cada dia hi ha més gent que s’apunta a fer danses del ventre o a abraçar arbres del bosc, en comptes de passar el rosari. A veure si, al final, haurem de ser els agnòstics els que avisem de segons quines incongruències.

Els únics factors positius que veig en tot plegat és que arribarà un dia en què els soferts i admirables veïns del temple descansaran de les obres, tot i que mai podran fer-ho dels turistes i dels lladres que, atrets per l’allau de visitants, actuen per la zona. Amb tot, la majoria de barcelonins estem de pega. Haurem d’inventar-nos algun altre referent de nivell que ens permeti dir al nostre nét frases com “mira això amb atenció, quan siguis molt gran, com ara és l’avi, aquestes grues encara seran aquí, segur”. És bonic poder fer veure que sabem alguna cosa del futur sense ser economistes ni mestres del tarot.

No l’acabin, si us plau. El dia que hàgim deixat d’esperar Godot, creients i descreguts, tindrem un disgust.