Alguns, vagament interessats en la nostra vida pública, m’han fet, darrerament, una pregunta que intentaré respondre en aquest paper, provisionalment, com tot en periodisme: Cap on va la transició que ha anunciat Artur Mas? Durant l’acte oficial de l’Onze de Setembre, el president de la Generalitat va referir-se a aquest assumpte amb frases com la següent: “La transició nacional ja ha començat”. No era la primera vegada que el líder de CiU tocava la qüestió, ja ho havia fet al Parlament durant la sessió d’investidura, el 20 de desembre de l’any passat: “Parlo de transició, no de revolució. I com tota transició, cal fer-la de manera democràtica, pacífica, i a base de grans consensos interiors”.

La idea de transició catalana provoca diverses reaccions. Hi ha els que pensen que Mas és exageradament ambigu perquè “no es mulla, igual que feia Jordi Pujol”. Després hi ha els que mantenen que Mas és un llop amb pell de xai “que ens vol vendre la independència sense esmentar la paraula maleïda perquè no s’espantin els que no volen experiments”. I, finalment, també hi ha –i aquests són els que més m’interessen– els que creuen que Mas no sap què fa “perquè els que governen tenen l’obligació de dir clarament quina és la ruta per on volen fer-nos passar”.

No ens precipitem. Una transició és –em refio del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans– “un procés polític no violent pel qual una comunitat modifica la seva forma de governar-se”. Retinguem-ho. La transició espanyola va ser, com tots sabem, el pas d’un sistema dictatorial a un sistema democràtic. La transició catalana que Mas posa damunt la taula és només, per ara, una etiqueta que permet moltes interpretacions, fins i tot oposades. D’entrada, podem posar-nos d’acord en un punt, això sí: aquesta transició fóra el pas de l’actual marc autonòmic a un altre estadi político-territorial per a Catalunya. Quin? Aquí comencen les discrepàncies. La resposta immediata, fàcil i mecànica és “la independència”. L’ambient general del món catalanista convida avui a contestar això sense donar-hi més tombs. Per acabar d’arrodonir-ho, no serà sobrer recordar que Mas, essent ja president, va votar a favor de la independència, en la consulta popular que va tenir lloc a Barcelona el passat abril. Amb tot, m’inclino a pensar que el discurs del president sobre una transició demana punta fina. M’explico.

Mas, com qualsevol persona atenta al carrer, detecta allò que les enquestes també registren: el món catalanista s’està movent tot ell cap a posicions sobiranistes i, a la vegada, creix, a poc a poc, el suport social a la hipòtesi independentista com a solució als problemes estructurals d’ordre polític, cultural i, sobretot, econòmic que pateix aquest país. Tot això, però, no es tradueix, de moment, en un gran creixement electoral de les opcions que advoquen per la secessió. En resum, l’independentisme no és majoritari però ja no és estrany a la centralitat social i, a més, tenyeix amplis sectors de votants no només d’ERC, també de CiU i algunes franges que voten o han votat PSC i ICV. Fins aquí, he descrit la fotografia d’una part important de la nació, no de tota; en això no ens podem fer trampes. Aquest és el context al que s’adreça el president.

CiU, que és la formació política catalana amb més responsabilitats de govern en aquests moments, ocupa un espai socioelectoral molt gran, una plaça on es troben ciutadans favorables i contraris a la independència, com també ciutadans de centreesquerra i de centredreta. Això fa que CiU estigui travessada de manera constant, més que cap altra força política, per les tensions i contradiccions d’una societat plural que constata diàriament les insuficiències de la via autonomista però que no acaba de tenir –pel que sembla– energies suficients per forjar un gran consens civil sobre un projecte alternatiu. En aquesta terra de ningú, en aquest purgatori nacional, és on Mas clava la seva idea de transició, que cal llegir sempre al costat de la proposta estrella del seu mandat –aquesta sí ben concreta–, que consisteix en aconseguir de Madrid un tracte equivalent al concert econòmic de bascos i navarresos. En resum: Mas no defineix la meta d’aquesta transició perquè lidera un partit que no pot ni vol córrer més que el gruix central de la societat i, per tant, no pot oferir un disseny tancat, perquè vol sumar. Es tracta, Mas va reiterarho durant la investidura, “d’evitar dividir la societat catalana en dues meitats, amb el risc de fractura social i nacional que això comporta”. La clau d’aquest trajecte és abraçar el màxim de complicitats, com així ho aconsegueix en reclamar un pacte fiscal. Del pujolisme, Mas només n’agafa allò que li permet ser ambiciós sense descarrilar, i anar avançant com els navegants portuguesos, que cartografiaven la costa africana a mesura que l’anaven descobrint.

“No es pot anar enlloc quan no se sap on es va”, em replica un amic que pensa que la política ha de ser com una jugada de futbol dibuixada a la pissarra de l’entrenador. “La proposta de concert contradiu el missatge d’una transició cap a més llibertat i poder”, afegeix. El meu amic no ha entès que la política democràtica és un diàleg permanent entre lideratges atents i dinàmiques socials no sempre previsibles, induïdes per corrents diversos que creen moments d’oportunitat. I tampoc ha comprès que Mas ja empeny la transició quan aixeca la bandera d’un pacte fiscal. Més enllà dels resultats del 20-N i del que Rajoy vulgui fer amb Catalunya, i tenint clar que les sobiranies a Europa han deixat ser allò que eren, em quedo amb una frase de Mas que il·lustra que tota transició és una tasca oberta i col·lectiva: “Catalunya és una idea construïda amb els somnis, els anhels i el treball de dones i homes concrets”.