Havia d’abstenir-se, això era el que havia decidit. El meu amic indignat, però, ja no sap què fer. Viu dies de gran confusió. Per exemple, l’indignat està content perquè Berlusconi ha plegat (jo també n’estic, vull precisar, i no formo part del moviment 15-M) però això li provoca una gran contradicció perquè Il Cavaliere ha estat derrotat pels mercats (bèstia negra dels indignats que no volen saber que els mercats són formats per gent) i no per les urnes ni els jutges, que fóra la història bonica que esperàvem els qui sentim aversió per tots els populismes, de dretes i d’esquerres. El meu amic indignat, que pensa que quasi tots els polítics són una porqueria, no sap si ha de rebre els tecnòcrates com a salvadors o com a fills bords d’una democràcia cansada. Mentre, Rajoy, com si fos el comunista Cayo Lara, fa l’exaltació de la sobirania popular contra la tecnocràcia. Visca el dret a decidir, sempre que no es toqui la sagrada unitat de la pàtria.

Qui ens ho havia de dir, nens que vam ser del tardofranquisme, que gràcies a l’euro i la crisi viuríem una etapa de reviscolament de la tecnocràcia redemptorista? Avui, o et salven els indignats o el Mario Monti de torn. No suporto que vulguin salvar-me, per això desconfio de les assemblees revolucionàries i dels governs de savis. Li ho explico al meu amic, que ha vist com el seu món de certeses s’està desfent com un bolado. Per això, finalment, per frenar el tsunami PP, l’indignat votarà Coscubiela, que és un professional del sindicalisme oficial, un home del sistema, sigui dit sense cap ànim d’ofendre.