Jordi Pujol va posar, fa uns dies, una mica de distància i de calma sobre un assumpte que ocupa i preocupa els actuals dirigents de CIU: que el nacionalisme majoritari sigui superat pel PP de Catalunya en unes eleccions espanyoles, un fet que mai encara no ha tingut lloc. L’expresident ha vingut a dir que aquesta mena de comicis sempre són els més complicats per un partit que no és d’àmbit estatal. Fins ara, quan els catalans voten per triar el Govern central, sempre han donat el primer lloc als socialistes (al marge de com hagin governat!) i el segon als nacionalistes, però les enquestes assenyalen que, diumenge vinent, els populars podrien desplaçar CIU, la qual cosa seria una injecció de moral i d’autoritat per a la tropa de Sánchez-camacho i els germans Fernández Díaz, disposats a collar els convergents a l’ajuntament de Barcelona, la Diputació i el Parlament.

Té raó Pujol quan diu que no cal dramatitzar si CIU passa al tercer lloc del pòdium després d’haver estat primera força a les darreres eleccions catalanes i municipals? Sí. Catalunya és un país tan estrany que la mà dreta vota sense que sàpiga el que vota la mà esquerra. Que potser no coneixeu gent que, fa anys, votava alhora Maragall, Pujol i González? Una altra cosa és saber si aquesta actitud beneficia gaire una societat que genera més riquesa de la que li retorna l’estat que sufraga. Per això, els grans moments del catalanisme –com la manifestació del 10 de juliol del 2010 contra el Tribunal Constitucional– no són considerats seriosament per Madrid. D’això, al meu poble, en diuen ser mesell.