04 nov 2011 La bossa o la vida
Ja ho deia la iaia: “Món de mones”. Rajoy i Rubalcaba han de parlar de la crisi i de l’atur però ho han de fer de tal manera que: a) se’ls entengui sense que se’ls comprengui; i b) no se’ls posi el perfil grec, que és molt lleig i fa venir cagarrines. Quins temps aquells en què es podia fer campanya electoral tot parlant de la guerra de l’iraq i del matrimoni gai! La bossa o la vida, vet aquí el dilema del guionista. Els assessors dels actors s’estimem més que es parli de la vida que de la bossa, perquè l’idiolecte dels economistes no és exactament Viagra en pols. La solució clàssica per resoldre les penes que fan el cas és prometre la creació de llocs de treball, com va fer González durant el paleolític. És un mètode barroer però fa el seu efecte entre la bona gent.
Entre la bossa i la vida, si la representació perd gas, mai no falla posar-hi una mica de Catalunya. Perquè a Catalunya es fusionen més bé la vida i la bossa, la barretina i la virolla, el sentiment i els interessos, la tenora i allò que no sona. El PP i el PSOE saben que no hi ha res com una mica de Catalunya per introduir ritme, i competir a veure qui la té més llarga. La subhasta entre nacionalistes catalans és de pissarrí al costat de la subhasta entre nacionalistes espanyols, sempre amb permís del doctor Peces-barba.
Amb tot, no em quedaria tranquil si no els confessés que la meva vida (que no la meva bossa) ha canviat radicalment després d’haver vist el vídeo electoral de Carme Chacón. I pensar que jo em vaig creure que Sex and the city no seria mai superada.