18 nov 2011 Ciència i alta fragilitat

Joan Massagué, una de les primeres autoritats mundials en la recerca del càncer, ha advertit del risc que hi ha que es perdi l’excel·lència assolida en ciència d’avantguarda a Espanya durant la darrera dècada. Massagué ha recordat que els centres on aquesta tasca investigadora es porta a terme són de creació recent i “d’alta fragilitat”. A Catalunya tenim, tant en el camp privat com en el públic, iniciatives importants, potser no prou conegudes per al gran públic, que projecten el nostre país al món i en els entorns més avançats de disciplines de gran impacte, com pot ser la biomedicina. La col·laboració entre institucions acadèmiques i empreses també és destacable, malgrat que algunes vegades això es critica des del prejudici i el desconeixement, com van fer ahir alguns portaveus dels universitaris en vaga. Hi ha investigadors que s’han convertit en empresaris per portar a terme els seus projectes innovadors, una aposta que no hauria de ser gens estranya, si volem que el concepte “economia del coneixement” no sigui només una etiqueta que es posa als programes electorals per fer-se el modern.

Hauríem de fer molt de cas de les paraules de Massagué, que no parla per parlar. La crisi econòmica, les inevitables retallades i el tradicional menyspreu hispànic cap a la cultura científica amenacen la nostra veritable sobirania com a societat adulta. Si no fem ciència, què fem? Sense ciència som un país de broma. Sempre m’ha resultat paradoxal que els representants de la cultura artística i literària tendeixin molt fàcilment a la queixa quan veuen amenaçats els seus espais mentre els científics, en canvi, pequen de massa discrets i pacients. Tot és important per al ciutadà, però la recerca científica en àrees estratègiques hauria d’estar blindada, fins i tot en un context tan cru com l’actual. Per entendre’ns, les trifulgues del CONCA generen més soroll i maldecaps del que caldria mentre la situació dels investigadors locals no mereix la suficient atenció ni dels mitjans ni dels polítics. La classe política acostuma a malcriar els mandarins de la cultura-aparador però és d’una insensibilitat molt alta –excepte alguns savis posats a governar com el conseller Mas-colell– quan cal impulsar una ciència forta que ens col·loqui plenament al segle XXI.

No cal ser tecnòcrata per saber que la caixa de les administracions no podrà pagar-ho tot per a tothom i durant tota la vida. La clau del nostre benestar futur rau a saber defensar amb imaginació i eficiència el cor de les conquestes que ens permeten progressar cohesionadament, bo i donant prioritat als més febles alhora que assumim que, per a tota la resta, s’acaba una època en la qual ho esperàvem tot de l’estat. En aquest nou quadre de complexitats incertes, la recerca científica sí haurà de formar part del nucli dur intocable d’un sistema més sostenible, més just i més àgil.