01 des 2011 Barcelona, un debat d’idees impossible

Crec, com ha escrit Daniel Innerarity, que són els fets allò que acredita les idees i no a l’inrevés. I també crec, com ens recorda Raymond Aron, que l’experiència ens ensenya que hem de jutjar les persones per allò que fan i no per allò que diuen. La política és, en darrera instància, acció. Una acció sustentada en alguns principis i vinculada a diversos interessos en conflicte. I la ciutat, com a més alta plasmació de la política i espai d’aquesta, és fruit de moltes decisions acumulades en el temps, i també resultat d’atzars i de dinàmiques no previstes que incideixen sobre la voluntat dels individus. Però tota ciutat, també Barcelona, és un espai de les idees on es confronten –o s’haurien de confrontar– posicions diverses que tenen, sobre el tauler, la mateixa legitimitat per ser formulades i que, en un procés constant d’intercanvi, guanyen o perden credibilitat davant de la ciutadania.

Barcelona, la capital de Catalunya, una gran metròpoli europea, hauria de donar cabuda a un debat exemplar d’idees. La Barcelona oberta, la que sempre va mirar cap al nord, la que va acollir exiliats de mig món, la que va saber rebre i rellançar les avantguardes artístiques, la que va entrellaçar identitat, cosmopolitisme i modernitat a través del catalanisme, la que va ser punta de llança de la lluita democràtica a les Espanyes, la Barcelona cruïlla de sensibilitats i criteris tendeix, des de fa molts anys, al monòleg. Es tracta d’un monòleg ideològic en el qual les idees centrals d’una socialdemocràcia lenta de reflexos són substituïdes i desplaçades per un magma de discursos alterglobalitzadors, neollibertaris, neocomunistes, antiamericans, antisemites i antioccidentals. Tots aquests elements donen lloc a un confús brou antipolític i populista que obté part de la seva projecció gràcies a la sobrerepresentació de què gaudeix en els mitjans (sobretot els públics) i en els entorns acadèmics i culturals. Això va provocar, durant la primavera i l’estiu passats, que la revolta dels anomenats indignats tingués a Barcelona un perfil més caòtic i molt menys reformista que el mateix moviment a Madrid.

És, però, a la dreta dels valors socialdemòcrates, en l’espai on conviuen els principis democristians, liberals i conservadors, on Barcelona palesa una veritable anomalia. Veig aquesta situació com una asimetria inercial que transforma qualsevol debat d’idees en una competició tramposa on els jugadors hegemònics no reconeixen al jugador contrari el dret a sostenir allò que sosté. El fet de qualificar per sistema de “neocon” o “ultraliberal” tota posició que no encaixi en la seva ortodòxia dóna mesura d’aquesta desfiguració permanent. Qui no s’adhereix al corrent dominant és expulsat de la conversa i només excepcionalment, com a quota legitimadora de precaris equilibris tàctics, pot aparèixer en els espais des d’on es fabrica i s’administra una ideologia aclaparadora que –paradoxa enorme– esdevé la més oficial de totes, malgrat representar-se com a hipercrítica amb el sistema i proposar-se com a impugnació rupturista d’aquest.

Els cicles electorals incideixen relativament poc, si més no fins ara, en aquest fenomen. L’hegemonia ideològica és una i l’hegemonia politicoinstitucional és una altra. Amb tot, és una evidència que el socialisme català, sobretot durant l’etapa de l’alcalde Pasqual Maragall, va assolir i mantenir moltes complicitats amb el món dels creadors i del pensament, bo i forçant el xoc amb tot allò que hom deia que representaven el pujolisme i Jordi Pujol. L’axioma fals segons el qual el nacionalisme català és allò retrògrad oposat a una Barcelona que encarna la modernitat va permetre crear, amb diners públics, una sèrie de plataformes i pantalles potents per consolidar un domini ideològic a llarg termini. El fet que Pujol donés prioritat a la competició electoral en l’eix catalanisme-espanyolisme (que era el que afavoria la seva oferta política) va ajornar sine die el combat ideològic en l’eix dreta-esquerra. El singular paper d’una part important i activa de l’Església catòlica i del món educatiu, tradicionalment ubicats en unes coordenades molt precises de la transició ençà, ha tendit a reforçar moltes premisses del progressisme local i ha impedit la penetració d’altres punts de vista; l’imaginari escolar, sovint influït per un sindicalisme corporatiu i rígid, descansa, moltes vegades, en consignes d’una ultracorrecció política que mata el pensament.

Amb tot, les coses han canviat en els darrers temps. El gran debat d’idees pendent a Catalunya ja no és entre visions més a la dreta o visions més a l’esquerra. Som en un nou context, de més risc. La crisi econòmica, l’endogàmia dels partits, la sospita generalitzada sobre els polítics, l’enfonsament dels programes socialdemòcrates a Europa i l’emergència de moviments populistes de tot color han tret rellevància al debat dreta-esquerra i han posat damunt la taula una discussió més greu, que es pretén nova però que té ressons de la pitjor dècada del segle XX: el debat entre partidaris de la democràcia que tenim i partidaris de liquidar-la de manera expeditiva per instaurar no se sap ben bé què. Els que impugnen de dalt a baix la democràcia representativa neguen que aquesta es pugui reformar i fan el següent recorregut: primer, proclamen que els polítics no els representen i, després, en un triple salt mortal argumentatiu, afirmen que, en realitat, no representen ningú, i que el poble, per tant, pren el carrer per edificar una nova legitimitat. Els milions de votants dels partits esdevenen així ànimes extraviades que han de ser salvades per l’avantguarda conscienciada d’un moviment que, per pura intuïció, sap perfectament què vol la ciutadania, tot i que no accepta sotmetre’s a les regles de les urnes perquè, segons repeteix, aquest és un joc adulterat. Trencar aquest pensament circular és impossible.

A Barcelona, aquesta reacció antipolítica compta amb l’adhesió entusiasta de la vella intel·lectualitat, fascinada per un espectacle que té tots els components del que Bernard Crick denomina “política estudiantil”, que identifica amb “l’actitud d’aquell que s’estima més pensar a construir la ‘Nova Jerusalem en la terra verda i bonica d’Anglaterra’ que considerar les millores vulgars i limitades però immediates que una victòria electoral pot suposar per a un electorat”. En aquest sentit, és interessant observar com alguns dels mandarins més destacats de la cultura i l’acadèmia de Barcelona, amb càrrecs de responsabilitat que depenen de les institucions democràtiques i amb control sobre pressupostos públics, aconsegueixen desdoblar-se i actuar com a inspiradors i valedors d’aquest fenomen frontalment antipolític, bo i representant un doble paper des de la comoditat de fer-se passar per outsiders quan són insiders de luxe, gestors amb poder efectiu sobre parcel·les de realitat gens negligibles.

La desigual i ambigua relació de la societat catalana amb el poder de l’Estat, des de la derrota militar de 1714, ha alimentat tota mena de rebomboris i insurreccions, i també ha anat modelant la figura de l’intel·lectual com a actor públic protagonista. Ser lluny de Madrid relativitza la responsabilitat de les elits, tot sembla mig de broma. La Setmana Tràgica, el pistolerisme dels anys vint, els Fets de Maig, la clandestinitat antifranquista, l’underground llibertari de la primera transició, tot això són imatges molts potents, irresistibles, que conviden a l’emulació nostàlgica. Sobretot entre aquells que creuen tenir tota la raó perquè, fa molts anys, sentint-se déus, van saltar per damunt de la foguera.

Tardor (octubre – desembre 2011)