18 gen 2012 Fraga i la desfiguració
Vaig dedicar un llibre a interrogar-me sobre el relat oficial de la transició democràtica –Els assassins de Franco– en què parlava d’algunes figures clau d’aquell període tan agitat. Em vaig ocupar d’analitzar un personatge com Manuel Fraga i d’altres com Santiago Carrillo, mitjançant un exercici de vides paral·leles que aconsello fer a tothom perquè és molt il·luminador. Hi ha més ànimes bessones que no pas sembla i certes ideologies, aparentment oposades, són força semblants si s’aplica bé el microscopi a les biografies.
Carrillo, que va tractar i estimar tant els Fraga que hi havia a Romania i altres dictadures del bloc soviètic, havia d’acabar per força entenent i apreciant l’exministre franquista que volia trobar un lloc al nou sistema, de la mateixa manera que Fraga, que sentia admiració natural pels Franco d’arreu del món, com el cubà Fidel Castro, no tenia més remei que posarse d’acord amb el líder del comunisme espanyol, que combatia aquí una tirania que, en canvi, trobava adequada per a altres països. Les actituds uneixen més que les idees i, al capdavall, Fraga i Carrillo van justificar la conveniència històrica d’unes o altres dictadures i, després, van ser capaços d’evolucionar, de renunciar a certs dogmes respectius, i van acabar donant lliçons de democràcia amb una convicció espectacular. Per això s’ha de valorar positivament l’aportació innegable que aquests dirigents van fer a l’objectiu més important que tenia la nostra societat l’any 1975: evitar una nova guerra civil. Aquest fet s’ha de reconèixer sense gasiveria.
Amb la mort de Fraga ha passat com amb el traspàs de Juan Antonio Samaranch. Són defuncions que serveixen per mirar cap enrere i fer balanç. I cadascú posa el focus sobre la part de biografia que més li plau en funció del relat que vol explicar. En el cas de Fraga, els uns subratllen el seu paper com a pare de la Constitució i domesticador de la dreta franquista, i els altres remarquen la seva funció com a ministre constructor de la propaganda amable de la dictadura i responsable de la repressió desplegada pel Govern d’arias Navarro. Una mort d’aquesta mena també és un moment en què, a causa del canvi generacional i cultural, certs consensos forjats entre el 1975 i el 1978 es qüestionen, extrem que no hauria d’estranyar ni escandalitzar perquè demostra que la societat és viva i es fa preguntes. Una societat que no s’atreveix a parlar de segons què per por a convocar els fantasmes del passat és una societat democràticament immadura o fossilitzada.
Passar comptes amb el passat és tasca delicada però necessària perquè som bèsties històriques i tenim projectes perquè som capaços de tenir memòria. Cada col·lectivitat ho porta com pot. No hi ha un model ideal, ni a Sud-àfrica ni a Xile, ni a Alemanya ni a Polònia. La transició, moment fundacional del sistema que ara tenim, va donar una segona oportunitat a homes com Fraga i no sabem com ens hauria anat si gent com ell no hagués pres part en tot allò. Discutir ara si això va ser encertat o no, just o injust, decent o indecent, és un exercici que no aporta res perquè no tenim una màquina per rebobinar el temps i corregir les decisions de llavors. El veritable problema –us demano que hi penseu un minut– no el tenim amb els fets de fa més de trenta anys, sinó amb la narració i la presentació actual d’aquells fets. Que els jerarques del franquisme (convertits o no en demòcrates) no fossin jutjats al seu dia per cap tribunal de la democràcia naixent no hauria d’implicar que es puguin reescriure les seves biografies fins a desfigurar-les ni que la resta fem veure que no ens n’adonem.
El problema és, doncs, la desfiguració habitual de la veritat més elemental, documentada i objectivable. De la veritat que és prèvia, fins i tot, a interpretacions de naturalesa inevitablement subjectiva. Per exemple, en l’interessant documental de José Luis López-linares sobre Fraga ( Últimos testigos, amb guió de Manuel Milián Mestre), el polític ara traspassat fa la següent declaració: “Yo no he sido cómplice de ninguna dictadura. La palabra cómplice se utiliza para los que intervienen en un delito, yo sólo tengo motivos de satisfacción de lo que hice entonces en mi propia conciencia. Dictadura, o el régimen extraordinario que fue evolucionando constantemente, yo no contribuí a hacerla. Yo contribuí a irla abriendo para que su sucesión fuera posible en otra dirección”. L’eufemisme és el primer pas cap a la desfiguració: règim extraordinari en comptes de dictadura. Què pensem d’aquells que asseguren que Hitler no va assassinar sis milions de jueus? Els considerem negacionistes, portadors d’una mentida històrica. Què hem de pensar, doncs, de qui es resisteix a qualificar de dictadura el règim de Franco? Això no és discutible, és el grau zero de la veritat. Un debat a banda, molt més complicat, mereix el seu autoretrat com a democratitzador des de dins.
La desfiguració, un cop posada en marxa, té inèrcia. Fixeu-vos: les esqueles publicades ometen que Fraga va ser ministre de la dictadura mentre fan constar que era expresident de la Xunta de Galícia, exsenador, fundador del PP i ponent constitucional. Per què? No havíem quedat que l’interessat només té “motivos de satisfacción” del seu paper durant aquella època?
No demano pas judicis retroactius ni condemnes pòstumes; només una mica de respecte per les paraules i una mica de fidelitat a la realitat tal com va ser, res més.