28 des 2011 Entre Mas i Rajoy

Algú que coneix bé Rajoy em suggereix algunes coincidències entre el nou president del Govern central i Artur Mas, que fa un any que és al càrrec de president del Govern de la Generalitat. A veure: a tots dos els van col·locar a dit, però tots dos han hagut de guanyar-se després el lloc lluitant contra més enemics dels previstos, ningú no els ha regalat res; a tots dos els van menysprear i els van donar per morts, diverses vegades; les seves respectives travessies del desert els han afinat i els han fet més sòlids i més convincents; Mas i Rajoy són tímids i defugen la vanitat, però se’ls nota l’orgull d’haver conjurat dotzenes de mals averanys. Acceptat aquest retrat paral·lel, la gran diferència està en l’accés al poder de l’un i de l’altre: Mas no disposa de majoria absoluta, mentre que Rajoy gaudeix d’una de ben folgada. En pura aritmètica parlamentària, el primer necessita dels vots del partit del segon, però no a l’inrevés. Per això, molts no van entendre que CIU votés no a la investidura de Rajoy en comptes d’abstenir-se.

Per què costa tant de comprendre que Duran Lleida, d’acord amb Mas, decidís un vot que alguns no tenien en el guió? En primer lloc, perquè és evident que els populars poden facilitar o bloquejar la tasca legislativa de CIU al Parlament. En segon lloc, perquè no forma part de la tradició pujolista assumir aquest tipus de riscos, més aviat al contrari, com va ocórrer el 2000, quan el sí convergent a Aznar va costar caríssim als nacionalistes. I, en tercer lloc, perquè s’oblida que el gran aval que ha rebut CIU en les últimes generals es deu, sobretot, a la proposta d’un nou pacte fiscal; Rajoy va rebutjar diverses vegades en el seu discurs d’investidura qualsevol compromís en aquest camp i ni tan sols no es va permetre una picada d’ullet que hagués servit a CIU de coartada per abstenir-se i rebre així l’aplaudiment dels que pensen que no ha passat res des de l’any 1996.

El no de CIU a la investidura de Rajoy és més rellevant que no sembla perquè, com tothom va poder veure i escoltar, va ser una cosa buscada pel mateix Rajoy obstinadament. És cert que, després, Mas es va veure obligat a fer l’escena del sofà amb Alicia Sánchez-camacho i que Duran va ser rabent i generós a l’hora de valorar la composició del Gabinet popular. “Mosseguen Rajoy i després el lloen, envien senyals contradictoris”, em va comentar un col·lega madrileny. Tenia raó. Veurem més dissonàncies d’aquesta mena, ja que som en una etapa de trànsit en què el nacionalisme moderat està buscant el seu nou paper a Madrid com a defensor principal dels interessos catalans. Una defensa que ja no pot consistir a firmar xecs en blanc a l’inquilí de la Moncloa. El regateig pesat que Pujol va convertir en un art de pont aeri ha deixat de tenir sentit perquè les dues parts coneixen massa bé la llei i la trampa. No obstant això, els ministeris continuen tenint la paella pel mànec i al negociador català sempre li falta informació en comparació amb els professionals de l’estat de tota la vida.

Dos elements tràgics –si no n’hi haguessin, això ja no seria un assumpte polític– recobreixen aquest quadre. D’una banda, a Mas li falten sis diputats a la Cambra catalana per arribar a la majoria absoluta, circumstància que l’obliga a assajar geometries variables per tirar endavant les seves polítiques i el debilita a l’hora d’exigir a Madrid. De l’altra, hi ha la situació complicada de la tresoreria de la Generalitat, que suposa un focus permanent de conflicte i desprestigi institucional, que s’afegeix al clima generat pels anuncis de noves retallades. Els col·lectius que es veuen afectats directament pels ajustaments protesten contra el Govern i aquest explica que amb un pacte fiscal més just Catalunya podria lluitar millor contra la crisi. Ens hem instal·lat en una agonia que se suporta més bé o més malament, segons el dia i els mercats.

Així les coses, hi ha desconcert entre certs sectors de les elits econòmiques catalanes pel no de Duran Lleida a la investidura de Rajoy. Aquest desconcert –puc preveure-ho– augmentarà en la mesura que CIU vulgui ser de veritat aquest instrument pel qual han apostat tants vells i nous votants de la federació. Potser resulti estrany en certs despatxos que els dirigents d’unes sigles mantinguin el seu compromís una vegada els comicis han tingut lloc, però la política només es regenerarà si té una mica de memòria i si es cuida com un contracte privat. Per cert, no hi va haver el mateix desconcert entre els que ara tant s’exclamen quan, fa un any, Mas va ser investit president amb el vot en contra dels diputats populars catalans; pel que sembla, hi ha dues mesures quan es tracta d’enaltir la responsabilitat i el sentit comú. Catalunya no està precisament a punt de declarar la independència però tampoc no està en les inèrcies de l’etapa pujolista. Vivim un procés obert basat en la presa de consciència d’amplis sectors socials de la deslleialtat dels poders centrals de l’estat cap a la societat catalana, un fenomen que s’aguditza per la crisi a causa de la seva base econòmica. El procés existeix i CIU seria suïcida si, després d’animar-lo, fes veure a Madrid que tot continua igual que abans.